El caçador no sempre té la culpa.

12 gener, 2018

Eduard Melero – Solsona – 11/01/2018

El caçador no sempre té la culpa.

Darrerament ha aparegut als diaris comarcals una sol·licitud per part d’agrupacions animalistes, de “més transparència” referent als accidents de caça i de “molta restricció” de la caça per ser una activitat insegura que posa en perill als boletaires, excursionistes, motoristes, etc…

Novament el caçador serveix de boc expiatori de tots els mals del bosc i es troba exposat en la plaça pública com a “villano” de la societat.  Abans d’entrar en el fons de la qüestió, voldria en primer lloc rebatre alguns dels arguments utilitzats:

 1. Existiria una certa opacitat pel que fa als accidents mortals o no relatius a l’exercici de la caça.

2. Els caçadors exposen a un “elevat risc” la resta de gent que passeja pel bosc.

3. La caça és una activitat que mostra la part dolenta de la naturalesa humana pel fet que es maten animals.

Respecte als accidents de caça, s’ha de recordar dues dades fonamentals:

  • la seguretat sempre és la primera preocupació dels caçadors. Les regles es recorden en cada cacera, els participants de batudes han d’anar vestits amb colors molt vius obligatòriament, i els participants es comuniquen per ràdio per anunciar els seus moviments.
  • La pertinença a una Societat de caça o bé a la Federació de caça, implica obligatòriament la contractació d’una assegurança especifica. 

Així que tots els accidents són declarats, tant a les societats i federacions, com a les asseguradores, com a les autoritats.

L’últim anàlisi estadístic del Gobierno de España sobre accidents de caça es va fer fa uns anys i sobre un període de 5 anys, van ocórrer a Espanya, una mitjana d’uns 40 accidents mortals i 2500 ferits anualment. D’aquests 40 accidents mortals, un 50% fou per bala, i d’aquesta meitat el 60% van ser tirs dels mateixos caçadors a ells mateixos. L’altre 50% d’accidents mortals són infarts, accidents amb cotxes i caigudes durant les caceres. Si parem un moment a comparar aquestes dades amb els accidents de carretera per col·lisió amb animals, les dades de la DGT pel 2012 a Espanya ens mostren 3100 accidents amb animals, 484 dels quals amb víctimes, incloses 4 persones mortes i 637 ferides.

És doncs molt més probable que un ciutadà pateixi un accident mortal de cotxe amb un animal, a què rebi un tret accidental durant una cacera. Considerant també que el 62% dels animals implicats en accidents de carretera són animals salvatges (senglar 33%, cabirol 18%), hem de reflexionar sobre la situació en la qual ens trobaríem sense els caçadors:  traiem la caça del nostre ecosistema i demà tindrem el doble o triple d’accidents en carreteres. 

 

Amb un cost societari considerable; l’any 2011 a Catalunya, els accidents de trànsit amb animals a les carreteres han representat un cost de 27 milions d’euros (Minuartia, 2016) i cada any va creixent.

Els accidents de caceres, com tots els altres, són drames humans. I els primers interessats a arribar a 0 accidents son els mateixos caçadors, però desgraciadament aquests passen. Com en qualsevol activitat esportiva o a l’aire lliure que comporti un cert nivell de risc:

  • cada any es moren entre 20 i 30 persones que practiquen muntanyisme.
  • i entre 50 i 60 que practiquen ciclisme. 

Estaríem, però, molt lluny de la realitat, en defendre que la caça és una activitat particularment perillosa pels mateixos caçadors o per la resta d’usuaris del bosc.

Hem de pensar també que el 93% del territori de Catalunya és coto de caça (zones autoritzades on es pot caçar), i que només es poden caçar uns quants dies a la setmana, diferents segons la zona. Vol dir que un dia donat, només un percentatge molt petit del territori de cada comarca, està ocupat per les batudes dels caçadors. Llavors es senyalitzen els camins per justament advertir la resta d’usuaris i que puguin anar a gaudir de la seva passejada en una altra zona mentre duri la cacera. També hem de pensar que una finca esdevé coto de caça per voluntat pròpia i expressada dels propietaris de totes aquestes finques.

Per què? Perquè fem un servei públic: Regulem les sobrepoblacions d’animals que posen problemes als camps, als horts, als camins, a les carreteres. La tendència natural del creixement de les poblacions de senglars és important i malgrat els animals que són caçats, aquests augmenten any rere any, i amb ells, els seus problemes associats de danys als cultius i accidents de trànsit.

Els animalistes aprofiten els mitjans per difondre la idea que els caçadors en lloc de ser partícips del equilibri natural del territori, en són un element distorsionador, dolent, i que sense la caça, la natura estaria en millor situació. Mirant més enllà d’aquestes organitzacions molt militants, i que legítimament defensen la seva visió, existeix un consens generalitzat dels científics i tècnics gestors del medi ambient a Catalunya que la realitat és exactament el contrari d’aquestes afirmacions. El grup català amb més prestigi en temes de medi ambient i biodiversitat, CONSERVACIÓ.cat, ha proposat un Pla d’Acció per a la conservació del patrimoni natural de Catalunya, en la que la caça simplement no apareix com a problema ni social ni ambiental. Més bé al contrari: les sobrepoblacions d’ungulats (senglars, cabirols i cérvols) generen grans problemes: danys als cultius que poden ser molt importats, accidents de carreteres, malalties vàries quan les densitats d’animals són massa altes, etc.

I sense els caçadors no podríem controlar aquestes poblacions d’animals sense recórrer a matances massives d’animals per part de l’administració (situació que passa en altres països: muflons a França, conills i lloros a Austràlia, …).

La biodiversitat a Catalunya té problemes ambientals greus molt més importants i que no tenen res a veure amb la caça: nitrificació de les aigües, compactació dels sols, desaparició dels ocells comuns i petits mamífers, plagues forestals, espècies invasores, etc. Amb aquests problemes es focalitzen els esforços dels ecologistes i científics avui dia.

El caçador però és una diana fàcil, comparat amb aquests altres problemes que tenen causes múltiples i solucions complexes, però que són ells dels que realment ens hauríem de preocupar de cara al futur del medi natural a Catalunya.

Un pensament a “El caçador no sempre té la culpa.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.