La gestió cinegètica

Objectiu Tórtora (Streptopelia turtur)

Dr. Jesús Nadal
Departament de Ciència Animal
ETSEA (UdL) jnadal@ca.udl.es
24/07/2018

Des de 1950 la mecanització, la concentració parcel·lària i la intensificació agrícola han transformat els agrosistemes hispans, que han perdut la biodiversitat, la vida silvestre i la fauna per augmentar la producció agroramadera. D’altra banda, l’abandonament de l’activitat agroramadera en els sistemes de muntanya ha propiciat l’arbustització i la reforestació de l’altra gran superfície del terreny rural. Les dues transformacions són les principals responsables de les cadenes causals que expliquen el declivi de la tórtora comuna i de la resta de fauna associada als agrosistemes.

S’estima que entre 1980 i 2014 ha desaparegut el 80% de la població reproductora de tórtora a Europa, això implica un descens mitjà anual del 2,3% d’aquesta població i els ciutadans no han estat conscients de la pèrdua del seu patrimoni natural. La tórtora és una au migratòria, per la qual cosa està sotmesa a altes taxes de mortalitat en les seves zones de cria, de passada i hivernals. A les zones de pas i en les d’hivernada igual, que aquí, també hi operen els problemes de la degradació i destrucció del seu hàbitat, com els de sobrecaça.

A Espanya s’estima que les captures anuals de tórtora se situen entre 436.807 i 805.643 exemplars; aquesta és l’extracció més nombrosa de tot Europa i coincideix amb el declivi de població atlàntica de tórtora que no ha parat en els últims anys, a diferència de la població centreeuropea que s’ha estabilitzat gràcies a la reducció de la pressió cinegètica i de les captures. Considerant les característiques ecològiques d’aquesta espècie, els models matemàtics d’aprofitament sostenible estimen que les captures han de representar entre el 5-15% de la població post reproductora.

És sostenible la caça d’una espècie que té la seva població en declivi? La tórtora és una espècie migradora, de manera que és un patrimoni compartit pels països europeus (rics) i africans (pobres). Tenim un sol planeta en el qual cada dia l’home modifica la seva naturalesa, perquè li treu espai, recursos i altera els cicles naturals de múltiples formes. El nostre cotxe, la nostra casa i la nostra ciutat són desitjats als països pobres, encara que destrossin la natura de la qual tots depenem.

Moltes són les controvèrsies que envolten la vida actual perquè comprometen el futur de les properes generacions. Si examinem la caça de la tórtora, trobem que en els últims anys hi ha hagut millores espectaculars en el tir i les armes, en la preparació física i mental del caçador, i en l’equip auxiliar; però pocs avenços en el coneixement de l’ecologia de l’espècie i de la seva gestió sostenible.

Tres grups de pressió prenen i estan prenent els llocs de poder i de decisió:

  • els abusadors, la finalitat dels quals és enriquir-se sense considerar el dany a la natura
  • els anticaça, societats ecologistes radicals que generen com a enemic el caçador
  • els animalistes, societats pro-drets dels animals que pretenen eliminar el caçador

Els grups de pressió fan servir tot tipus d’estratègies per modificar les lleis, la percepció social i les seves regles ètiques. El seu avanç sembla imparable, ja que d’una banda, els mitjans de comunicació han trobat en ells un filó inesgotable per mantenir i augmentar les vendes, i de l’altra, la majoria de les persones són urbanites.

Les institucions dels caçadors: Federacions, Associacions i Fundacions han optat pel xoc frontal, denunciant la perversió d’aquests grups de pressió. Quan hi ha un xoc frontal entre dos, el que té menys velocitat, menys massa i menor resistència pot quedar aniquilat. Té sentit enfrontar-se i no dialogar per trobar punts d’acord? Els ecologistes i els animalistes són sensibles a la conservació de la natura, de manera que és possible establir punts d’acord en aquest camp. A més, cal mostrar-los que l’aprofitament de la població dels animals silvestres pot ser sostenible.

Per què no ha estat ni és sostenible l’aprofitament cinegètic de la tórtora? Encara que molts caçadors compleixen els plans tècnics de caça, n’hi ha molts altres que no, i també hi ha molt furtivisme en tots els països on viu la tórtora. Com més pobre és el país (sud), més corrupció i menys control i, com més ric (nord), més prohibició de la caça. Els països mediterranis contenen gran part del problema (arrasadors, xantatgistes i furtius) perquè no han sabut adaptar la seva tradició consistent en l’aprofitament de les poblacions d’aus migradores al seu declivi actual generalitzat pel canvi global.

  • Els arrasadors són aquells gestors i caçadors que organitzen l’activitat per obtenir el major nombre possible de captures sense considerar els plans tècnics de caça. Ells coneixen bé l’espècie, els seus requisits ecològics i les estratègies per maximitzar la seva caça, de manera que inverteixen tots els seus diners en aquest sentit, però l’aprofitament resulta totalment insostenible.
  • Els xantatgistes són els gestors i caçadors que apliquen tots els coneixements i instruments actuals per enganyar l’espècie a fi de caçar: reclams electrònics, abeuradors, menjadores, cimbells… disposats per capturar, no per ajudar a conservar la població.
  • Els furtius són aquells que no consideren les normes legals i desenvolupen estratègies de captura que no donen oportunitat d’escapament a l’animal i que els suprimeix l’ètica de la caça (caçar des del cotxe, dins de reserves, en espais i zones de seguretat…) .

Avui la premsa cinegètica està plena de notes contra les propostes de les moratòries de la caça sobre les diferents espècies, que impulsen els grups de pressió anticaça. Ells han agafat la bandera de la conservació d’aquestes espècies i s’han posat davant dels caçadors. Si els caçadors impulsem, participem i col·laborem en el seguiment i la gestió sostenible de les espècies cinegètiques, podem revertir la situació per demostrar que som realment els que més invertim i més ens preocupem per la conservació de la natura i la seva biodiversitat.


MussapPublicitat
%d bloggers like this: