Teresa García Llobet – Barcelona – 25/03/2019
Una de les conviccions més primerenques entre els acadèmics de l’ètica ambiental és que calia repensar la relació entre l’home i la natura perquè la tradició filosòfica, moral, científica o religiosa seguida fins ara era part del problema ambiental global en què ens trobem. D’aquí un rebuig de la racionalitat per part d’una part de l’ecologisme radical, substituït per un discurs basat exclusivament en valors morals.
Hi ha qui veu l’origen dels valors morals que han permès aquest pillatge massiu dels recursos naturals en la victòria del cristianisme a occident, substituint el paganisme de l’antiguitat on tots els éssers vius existien per si mateix i es relacionaven amb l’home, per un món on l’home està a dalt de la jerarquia i pot disposar d’una natura relegada a una posició secundària i instrumental. L’ètica ambiental moderna busca superar aquest sistema moral antropocèntric i substituir aquesta visió de l’home-rei-depredador per una altra, darwinista, on l’home és un company de viatge de les altres espècies en l’evolució biològica global.
Tots els éssers vius tenen un valor propi: animals, plantes, organismes unicel·lulars, etc. Perquè desenvolupen un projecte vital de conservació de la seva pròpia vida i de reproducció independentment de tota consciència humana. I al mateix temps, els individus estan integrats en poblacions ocupant nínxols ecològics, dins de comunitats superiors, dins de xarxes d’ecosistemes vinculades entre elles. La qüestió és llavors de determinar on rau el valor moral superior: en l’individu o en la seva comunitat.
L’ètica ambiental i animal moderna construeix un discurs que emana principalment d’organitzacions basades en les grans ciutats nostres, sent curiosament poc crítica amb els impactes de la urbanització. S’ha preocupat en primer lloc dels indrets on més fàcilment es poden observar les manifestacions naturals les més allunyades de la intervenció de l’home. D’allí una mitificació del bosc (wild / wilderness / rewilding), impol•lut, incontrolat, inaccessible a la mà humana. Una mena de virginitat desagrada per qualsevol activitat humana, que esdevé dolenta, antinatural, indesitjable i que s’ha d’erradicar.
Ecologisme radical i animalisme; els grans pecats!
Així que des de l’epicentre de la font més gran de pecats socials i ambientals, l’ecologisme radical, amb l’animalisme de comparsa, desenvolupa un discurs moralitzador imposant valors noves alienes a les cultures actuals, en lloc de buscar un compromís que permeti una cooperació pel be del medi-ambient o dels animals. El resultat és una fugida de totes les parts davant d’una responsabilitat comuna de gestionar el món que compartim. I la gran dificultat de comunicar, de dialogar, quan les premisses sobre les quals es basa aquesta visió són tan allunyades de la racionalitat amb què tractem habitualment els temes ambientals. Qui rebutja aquesta visió, aquests valors, esdevé immediatament un pecador, un enemic, un antiquat-atraçat, i perd tota credibilitat present i futura. És un radicalisme totalitari, que no busca convèncer sinó vèncer i no accepta cap alternativa a la seva visió.