Ciència, clima i restriccions

Quan el canvi climàtic esdevé coartada per restringir la caça

En els darrers anys, els mitjans de comunicació publiquen amb regularitat estudis que alerten sobre el declivi de les poblacions d’ocells a Europa i, de manera especial, a la conca mediterrània. El darrer, signat per investigadors del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, analitza dues dècades de dades i relaciona episodis climàtics extrems amb la disminució de diverses espècies.

Que el canvi climàtic té efectes sobre la fauna és una evidència incontestable. El problema no rau en aquesta constatació, sinó en l’ús que se’n fa. Massa sovint, aquests treballs científics es converteixen en el primer pas d’un relat que acaba desembocant en noves restriccions a l’activitat cinegètica, tot i que la caça no apareix com a causa principal —ni tan sols secundària— en els resultats dels estudis.

El relat mediàtic i allò que no s’explica

La manera com es presenten aquestes investigacions és clau. Els articles acostumen a destacar espècies cinegètiques emblemàtiques, com la perdiu roja, sense contextualitzar adequadament l’estat real de les seves poblacions ni explicar que el declivi és generalitzat arreu d’Europa, independentment de si aquestes espècies són caçades o no.

Aquesta selecció no és innocent. Les espècies cinegètiques tenen un fort component simbòlic i permeten construir un relat emocional que, posteriorment, facilita justificar mesures restrictives. Mentrestant, altres espècies no caçables, igualment afectades pel canvi climàtic i per la transformació del territori, queden sovint fora del focus mediàtic.

Les causes estructurals del declivi

Quan s’analitzen amb rigor les dades disponibles a escala europea, el panorama és clar. El factor més determinant en la regressió de les poblacions d’ocells no és la caça, sinó la transformació profunda del medi rural. L’agricultura intensiva ha eliminat marges, guarets i conreus tradicionals, alhora que l’ús massiu de productes fitosanitaris ha provocat una davallada dràstica de la disponibilitat d’insectes, base alimentària essencial durant la cria.

A aquest fenomen s’hi suma l’abandonament del camp. L’emboscament del territori i la desaparició del mosaic agroforestal han reduït l’hàbitat òptim per a moltes espècies, mentre que la manca de gestió ha afavorit l’augment de depredadors generalistes. Tot plegat configura un escenari molt més determinant que qualsevol activitat cinegètica regulada.

El paper de la caça en la gestió del territori

Aquest és un aspecte que rarament apareix en els articles divulgatius. En moltes zones de la península Ibèrica, les millors densitats de perdiu roja i d’altres espècies de caça menor es troben en finques amb gestió cinegètica activa. No per casualitat, sinó perquè aquesta gestió implica inversió en millora d’hàbitats, manteniment d’espais oberts, regulació de la pressió de depredadors i una presència humana constant al territori.

L’experiència acumulada demostra que la desaparició de la caça no comporta automàticament la recuperació de les poblacions. En molts casos, l’efecte és justament l’invers: menys gestió, més degradació de l’hàbitat i una pèrdua encara més accelerada de biodiversitat.

De la ciència a la política

El risc real d’aquest tipus d’estudis no és el seu contingut científic, sinó la seva instrumentalització. Quan les administracions adopten una visió ideològica contrària a la caça, aquests treballs esdevenen una coartada perfecta per aplicar noves restriccions, sense afrontar les reformes estructurals que realment requeriria la conservació de la fauna.

Resulta molt més senzill limitar dies de caça, reduir espècies autoritzades o incrementar traves administratives que no pas revisar el model agrari, combatre l’abandonament rural o invertir en una gestió activa del territori.

El caçador es converteix així en el blanc fàcil d’un discurs ambiental aparentment benintencionat, però profundament incomplet.

Si es vol protegir de veritat la fauna silvestre davant els efectes del canvi climàtic, cal assumir que la solució no passa per criminalitzar la caça, sinó per integrar-la quan és responsable i regulada dins d’una estratègia de gestió global del territori. Qualsevol altra aproximació corre el risc de quedar-se en un exercici de gesticulació política amb conseqüències reals per al món rural i la biodiversitat.

---