Censar per conservar: així es fa el seguiment de la perdiu xerra

Una feina de camp imprescindible

Per gestionar una població de fauna salvatge cal, primer de tot, saber quants animals hi ha, on es troben i com evoluciona la seva població. En el cas de la perdiu xerra, aquest seguiment es realitza mitjançant censos de camp que permeten obtenir dades objectives sobre la seva distribució i abundància.

En aquests treballs hi participen censadors amb experiència en l’espècie, molts dels quals són caçadors, que aporten desinteressadament el seu coneixement del territori, el seu temps, despeses i els seus gossos de mostra.

Gossos ensinistrats, no gossos de caça en acció

Els gossos utilitzats en els censos són normalment adults, experimentats, obedients i amb una mostra ferma i contrastada. No es tracta de deixar-los córrer lliurement pel territori: el seu treball està perfectament controlat.

Cada conductor treballa amb un màxim de dos gossos i porta GPS tant per registrar el seu recorregut com per marcar amb precisió el lloc on es produeix cada volada o on es localitzen indicis de presència, com plomes o femtes.

Les parcel·les assignades es prospecten de manera exhaustiva i, un cop finalitzat el cens, els recorreguts i les observacions es lliuren als responsables per incorporar-los al seguiment.

La prioritat és no molestar la fauna

El cens està dissenyat precisament per minimitzar les molèsties.

Les perdius que s’aixequen no es persegueixen ni es tornen a aixecar. Si es localitzen polls petits, el gos es lliga immediatament i es deixa aquella zona. També es treballa amb els gossos sota control per evitar que empaitin altres espècies presents a la muntanya, com isards o marmotes.

Per això és important entendre que la presència d’un gos de mostra no implica necessàriament una activitat cinegètica. El mateix gos que en temporada de caça pot ajudar el caçador a localitzar una perdiu, fora de temporada pot ser una eina per obtenir informació sobre aquesta mateixa espècie.

Caçadors que censen de manera altruista

Aquest treball té, a més, un component que mereix ser reconegut: tots els caçadors que participen en els censos ho fan de manera completament altruista.

Aporten jornades de feina, coneixement del territori i els seus propis gossos. I sovint assumeixen personalment les despeses de desplaçament, autopistes, túnels, allotjament i manutenció.

No ho fan per obtenir cap aprofitament cinegètic. Ho fan per contribuir al coneixement de les poblacions de fauna.

Dades per gestionar, no opinions

El valor del cens és precisament que permet convertir les observacions de camp en dades comparables. Quan aquesta feina es repeteix amb una metodologia definida, es pot saber si les poblacions augmenten, disminueixen o es mantenen i, sobretot, es poden prendre decisions de gestió amb una base objectiva.

La Generalitat de Catalunya disposa de protocols específics per al seguiment de la perdiu xerra consensuat amb l’equip del Dr. Claude Novoa de Office National de la Chasse et de la Faune Sauvage (França) i contempla l’ús de gossos de mostra com una metodologia de cens. Per tant, no estem davant d’una pràctica improvisada pels caçadors, sinó d’una eina de seguiment reconeguda tècnicament.

Conservar també vol dir censar

La conservació de la fauna no consisteix només a restringir activitats. També consisteix a conèixer les poblacions, detectar-ne els canvis i comprovar si les mesures aplicades donen resultat.

I per aconseguir-ho cal gent disposada a sortir al territori, recórrer les muntanyes, prendre dades i repetir aquesta feina any rere any.

Censar no és caçar. Censar és obtenir coneixement. I sense coneixement no hi pot haver una bona gestió de la fauna.

---