Justificar la caça | Cinegeticat - gestió, caça i equilibri
La Reserva

Justificar la caça

Justificar la caça 1

Daniel Olivera – La Cerdanya -12/06/2019

Isards. Foto Daniel Olivera
Isards del Pirineu Català

La història de la caça

La caça és inherent en l’home. És un instint que es remunta als nostres orígens més remots. En aquells temps, l’home era un ésser fràgil, lent i amb unes facultats sensorials poc desenvolupades. Però el seu enginy, el poder per pensar i l’habilitat per adaptar-se a les circumstàncies convertien aquells primers homínids en hàbils caçadors, capaços d’abatre preses molt més potents que ells. Aquestes capacitats estaven al servei d’un poderós instint predador. Sense aquest instint la nostra espècie no hauria evolucionat fins als nostres dies, senzillament hauria estat eliminada per altres predadors o competidors més forts.

Avui, després de molts milers d’anys d’evolució i de convivència amb un entorn natural que hem anat domesticant, ja no en queda gairebé res d’aquella espècie que amb gran habilitat treia profit dels animals i plantes del seu medi. Però l’instint ha sobreviscut i ha acompanyat l’home en el seu viatge per la història.

La caça és una activitat més del medi natural

L’exercici de la caça, vist en termes bàsics de la nostra supervivència natural, és difícilment justificable. Actualment, tant sols en alguns indrets remots de la Terra podem trobar grups humans que basen la seva activitat en la caça. Fins i tot, són pocs els pobles que tenen la caça com una ocupació simultània a altres mitjans d’obtenció d’aliments.

És per això que l’activitat cinegètica ha esdevingut un assumpte sociopolític. Una acció regulada, amb la seva normativa i els seus límits. Una activitat extractiva més, administrativament parlant, comparable a l’extracció de fusta dels boscos o l’explotació d’àrids a les lleres dels rius. Així doncs, si la caça, com a activitat, no ha estat suprimida per ser considerada una tasca obsoleta, arcaica i injustificada, és precisament perquè suposa una eina útil, socialment acceptada (tot i l’augment de veus contràries) i amb un important pes en l’administració, la qual hi dedica recursos econòmics i humans.

En definitiva, si volem buscar una justificació per l’activitat cinegètica, cal oblidar els raonaments primitius que brollen dels nostres instints més íntims. La raó l’hem de cercar en la relació i l’equilibri entre la espècie humana i les poblacions de les diferents espècies animals d’un territori, cosa que no és mai fàcil.

Les espècies animals que coneixem com a cinegètiques, és a dir, aquelles sobre les quals recau la pressió de l’aprofitament cinegètic, han evolucionat paral·lelament als depredadors especialitzats en la seva captura. És ben sabut que, de la mateixa manera que els predadors depenen de les preses de les quals s’alimenten, aquestes preses alhora depenen dels seus depredadors per mantenir les poblacions en un nivell òptim i per seguir el seu camí evolutiu com a espècie única i diferenciada de la resta. La relació predador-presa no és tant sols de caire tròfic, si no que també hi ha una relació referent al comportament i aparença física que ha esdevingut a partir de milers de segles de convivència. En aquest sentit, és important comprendre que la pressió que reben les espècies “presa” per part dels seus depredadors és, precisament, allò que conserva els instints innats d’alerta i fugida que caracteritzen cada espècie i condicionen el seu aspecte, les seves qualitats i el seu cicle de vida anual.

caçadors a la neu. Foto Daniel Olivera
Caçadors

La caça com a eina de gestió per cercar l’equilibri

Quan les poblacions de predadors davallen o, com ha passat aquí, desapareixen, les conseqüències són negatives tant per a les espècies “presa” com per a l’hàbitat que les acull. Així doncs, una espècie que perd els seus predadors o “controladors” pot degenerar físicament i instintivament. Aquests animals ja no necessiten estar constantment alerta, ni posseir qualitats físiques destinades a la fugida. De la mateixa manera, les poblacions d’aquests animals augmenten degut a la davallada de les baixes, però alhora degeneren perquè no hi ha res que elimini els animals defectuosos, febles o malalts. Finalment, aquestes alteracions contribueixen a una degradació i transformació del medi que les sustenta i les acull.

I aquí és on intervé l’activitat cinegètica. La manca de depredadors (controladors) naturals porta com a conseqüència la responsabilitat de l’home d’actuar com a tal, d’una manera gairebé exclusiva, per tal de mantenir l’equilibri de les poblacions dins dels paràmetres naturals. Ara mateix, tret de casos molt concrets, la única manera de que disposa l’home d’exercir aquest paper de predador/controlador és la caça.

A partir d’aquí, quan ja tenim clar quina és la justificació de la caça, entesa com el fet d’abatre un animal salvatge mitjançant alguna de les diverses tècniques de què es disposa, és quan cal posar sobre la taula tots els ingredients que són font de les polèmiques que tradicionalment envolten aquesta activitat. D’opinions n’hi ha tantes com persones. La caça té defensors i detractors, hi ha caçadors nobles i pistolers barroers…en definitiva, és tot un món fascinant que desperta passions de tota índole i que, certament, hem de defensar els mateixos caçadors perquè ningú ho farà per nosaltres.

  • Article publicat a la revista núm.1 de Cinegeticat – Setembre 2014

MussapPublicitat
%d bloggers like this: