D’un ofici lliure a una activitat vigilada

Sortíem de casa i caçàvem

Hi ha qui diu que caçar és una passió antiga. Jo diria més: caçar ha estat, per molts de nosaltres, una manera de viure, una forma d’entendre el món i la natura. Encara recordo quan sortíem a caçar des de la porta de casa. El gos lligat amb una corda, l’escopeta penjada a l’esquena, i el cor tranquil. Caminaves cap al bosc, cap a aquell tros que coneixies pam a pam, heretat o cedit pel veí, amb respecte i silenci. Caçaves el que et permetia la temporada, i allò que cobraves acabava a taula, compartit amb la família. Era una activitat natural, arrelada al territori, vinculada al cicle de les estacions i a la responsabilitat del bon caçador.

Ara cal cita prèvia

Però d’aquell temps en queda cada cop menys. Ara, ens envolta una burocràcia que sembla dissenyada per esgotar-nos. Ens assetgen des de l’administració amb normatives, restriccions i requisits cada cop més absurds. I, pitjor encara, la mirada de la societat urbanita, desconnectada completament de la realitat del territori, ens jutja sense conèixer-nos. Aquells que mai han trepitjat un tros de bosc al matí fred de tardor pretenen decidir com hem de gestionar la fauna salvatge, la mateixa que ells només coneixen pels documentals o les excursions de diumenge.

El bosc és de tothom… menys del caçador

Vivim una paradoxa: el bosc, diuen, és de tothom. Però, quan arriba l’hora de caçar-hi, sembla que només sigui dels que no cacen. Ningú recorda que darrere cada permís de caça hi ha un acord amb el propietari del terreny. Ningú es preocupa de qui realment manté l’equilibri poblacional dels animals, o de qui surt cada setmana per evitar accidents de trànsit amb senglars desbocats.

Un conill, mil papers

Anem cap a un model grotesc. Un futur en què, per caçar un conill, caldrà avisar amb dies d’antelació, enviar un formulari digital, especificar el paratge exacte, l’hora d’entrada i de sortida, i potser fins i tot demanar permís als excursionistes. Un model on el caçador, en comptes de sortir en silenci i amb respecte, haurà de sortir amb una aplicació al mòbil i un codi QR penjat al braç. On ens diran: “siusplau, no vinguis aquest dia”, o pitjor encara, “siusplau, no ens molestis mentre caminem per la finca on tens permís legal per caçar”.

La ciutat mana, el territori calla

Tot plegat ens aboca a una reflexió amarga. Estem perdent la llibertat, però també l’ofici. Estem cedint terreny a una visió idealitzada i paternalista de la natura, allunyada de la seva realitat salvatge i a vegades dura. Els caçadors, que hem estat guardians silenciosos del territori, ara som vistos com intrusos.

Seguirem caçant, amb el cap alt

Però no deixarem de lluitar. Perquè la caça no és només una activitat: és part de la nostra identitat. I mentre ens quedin ganes, sortirem, encara que sigui amb el gos lligat, l’escopeta a l’esquena i un full d’autorització electrònic a la butxaca. Però amb el cap ben alt, sabent que el bosc, el coneixem millor que ningú.

Un caçador del país, dels d’abans… i encara d’ara.

---