Denis Boglio – Solsona – 16/02/2018
La Federació d’entitats animalistes acaba de tornar a culpar als caçadors de les sobrepoblacions d’animals a Catalunya, per demanar de nou la prohibició de la caça.
Tot i que diferirem d’ells a l’hora de buscar solucions, hem de compartir, però, la diagnosi de la situació actual: tenim cada cop més senglars al nostre territori, que generen cada cop més problemes i preocupació ciutadana.
Basant-se en aquest fet, desenvolupen una visió voluntàriament esbiaixada, en la que la caça no pot solucionar el problema i que per tant, se’n podria prescindir. Nosaltres mateixos portem anys explicant i reclamant una implicació més gran per part de l’administració, que fins fa molt poc, ha tingut altres prioritats. Els límits de l’acció de les colles senglaneres és evident, però no per això la caça perd la seva utilitat, ben al contrari. Tot i que en les condicions actuals, només pot ajudar a limitar l’augment de les poblacions de senglars, sense l’activitat dels caçadors, aquest problema seria infinitament més greu avui en dia.
Traiem de la foto els caçadors i l’endemà tindrem una revolució dels pagesos i dels automobilistes. Buscar únicament en el col·lectiu caçador la solució a un problema complex, a gran escala i que porta dècades gestant-se, és ingenu i il·lusori. Podria fer dubtar de la bona fe de qui utilitza tals arguments. Les batudes actuals són una solució temporal a un problema de danys a nivell local. Qui pretén el contrari s’autoenganya.
Després, s’acusa els caçadors d’afavorir que els senglars vagin a les zones urbanes durant l’època de caça. Això, sense mencionar el fet prou rellevant que és l’època en què tenen menys menjar disponible al bosc. Ens trobem de nou davant d’una obsessió d’aquest món urbà, de protegir-se d’allò salvatge que li ve de les zones rurals. Cada cop que la realitat els recorda que el món rural no és el pessebre que s’imaginen des del cotxe durant les escapades de caps de setmana, es troben incòmodes, pertorbats en el seu equilibri perquè la naturalesa salvatge els envaeix el seu espai urbà controlat. I van més enllà, vinculant a través de dubtoses referències científiques, la idea que en desplaçar senglars de les zones rurals a les urbanes, aquests poden portar-hi les seves malalties i contagiar-hi els humans. Mentre eren pagesos i rurals els que convivien amb aquestes bèsties ferotges i malaltisses que són els senglars, els animalistes no se’n preocupaven gaire. Però ara que el perill està a punt de creuar la ronda de dalt, han activat el “código rojo“!
Un altre argument retorçat que utilitzen és que la caça afavoreix els accidents de trànsit. Aquesta afirmació violenta la raó de qui s’hagi interessat mínimament en la qüestió. És cert que la majoria d’accidents de trànsit ocorren durant el període hàbil de caça, però també és cert que és el període en el qual els animals s’han de moure més per trobar menjar. Després del canvi de la Llei de Trànsit fa uns anys, les indemnitzacions imputables als titulars de vedats han baixat de forma molt important. Això vol dir que com a conseqüència directa d’una acció de caça, hi ha pocs accidents, i que la gran majoria d’accidents de trànsit amb fauna no està vinculada amb les batudes. I ara si per un moment i amb una mínima honestedat intel·lectual, imaginem la situació de les carreteres sense els caçadors…. Qui donarà la cara davant d’una explosió d’accidents de carretera? Perquè la solució que se’ns proposarà al final és una campanya d’esterilització d’animals, que no reduiran la població de forma significativa a menys d’aplicar-la de forma massiva en parts importats del territori. Sense la caça, la sinistralitat viària seria un problema nacional major.
De forma insidiosa donen a entendre que la caça és “generalment rebutjada per la societat”. Serà per la seva societat, la més urbana i desconnectada de la vida rural. Tenim, és cert, una gran responsabilitat en la lluita de la batalla de la percepció social sobre la caça, en la que no queda clar que estiguem guanyant. Ni les federacions que ens haurien de representar i defensar ni l’administració fan bona feina en aquest àmbit, i per això ho hem de fer cadascun al nostre nivell: explicar, explicar, explicar. És simptomàtic també que en les societats del centre i nord d’Europa, la caça és ben acceptada i associada a valors societaris positius.
El rebuig de la caça aquí és UNA GRAN MENTIDA dels animalistes, que l’estan generant a cops de repetir-ho sense parar. I a nosaltres, qui ens defensa???