Actualitat

El que sempre vas voler saber sobre les paparres i mai ningú t’ha explicat

Text: Lucía Varela Castro i Gregorio Mentaberre

Imatges: Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge i altres (veure peus de les figures).

Les paparres són insectes de la mateixa família que les aranyes distribuïts per gairebé totes les regions del món. Són paràsits externs que s’alimenten de la sang de tota classe d’animals, domèstics i salvatges, inclòs l’home. Hi ha centenars d’espècies diferents a tot el món i s’agrupen en dues famílies principals: les “paparres dures”, que són la majoria de les que coneixem, i les “paparres toves”. Les espècies de paparres dures són més nombroses i tenen més importància mèdica i veterinària per les nombroses malalties que poden transmetre.

Figura 1. Diferència d’aspecte entre mascle i femella. L’escut dorsal del mascle (dreta), recobreix tot el dors. En canvi, en la femella (esquerra), l’escut només recobreix una part del seu dors que a la imatge es distingeix pel seu aspecte més llis i brillant; la part posterior rugosa pot augmentar molt la seva mida i canvia d’aspecte quan la femella s’alimenta. Fotografia de James L. Occi, 2009.

Les paparres dures passen per tres fases al llarg de la seva vida: larva, nimfa i adult. Les larves i les nimfes són molt petites, fins al punt de resultar difícils de veure a simple vista. Els adults, en canvi, son més grans i fàcilment visibles i així podem diferenciar mascles i femelles pel seu aspecte. Molts de vosaltres probablement confoneu aquesta diferència d’aspecte entre mascles i femelles amb la creença que es tracta de diferents espècies de paparra. Les paparres dures tenen el que se’n diu un “escut” dorsal que, en els mascles, recobreix tot el dors. Això fa que no puguin augmentar de manera important la seva grandària tot i que s’alimentin. En canvi, en les femelles, l’escut només recobreix una petita part del seu dors (Figura 1), i queda la resta lliure de manera que pot ingerir més volum de sang i augmenta de grandària quan s’alimenta. De fet, les femelles alimentades i plenes de sang són les típiques paparres grosses que semblem un gra de raïm de color grisós (Figura 2). Com a norma general, cadascuna de les fases actives de la paparra (larva, nimfa i adult) fa servir un hoste diferent; això vol dir que cada fase parasita un animal diferent per alimentar-se i quan arriba el moment de fer la muda en la següent fase, es desprèn per fer el canvi de fase al medi natural i després tornarà a buscar un altre hoste. Així, una mateixa paparra acabarà passant almenys per tres hostes diferents fins arribar a la fase adulta, i és aquesta la raó per la qual poden actuar com a transmissores de malalties d’un hoste al següent. D’entre aquests tres, un dels hostes podríem ser nosaltres mateixos.

Figura 2. Mascles i femelles alimentant-se a la regió perianal d’una cabra salvatge. Observeu l’augment de grandària de les femelles, que semblem un gra de raïm de color grisós. Fotografia del Servei d´Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS).

A Espanya, s’han detectat 32 espècies diferents de paparres dures. No obstant això, no totes les espècies estan àmpliament distribuïdes per tot el país, sinó que les trobarem en diferents regions depenent de les seves necessitats de temperatura i humitat i de les seves preferències pel tipus de vegetació i de les espècies animals per parasitar (hostes). Tampoc les trobarem fàcilment durant tot l’any, ja que hi ha espècies més abundants en unes estacions que en unes altres. Per exemple, l’espècie Dermacentor marginatus (Figura 3a), una paparra que observarem sovint en els senglars, es troba distribuïda per tot el país, però és més abundant a la tardor-hivern que a la primavera-estiu. Altres paparres àmpliament distribuïdes per tot el país són les que pertanyen al complex Rhipicephalus sanguineus (Figura 3b), les clàssiques paparres que trobarem en els nostres gossos. No obstant això, espècies com Hyalomma lusitanicum (Figura 3c) les trobarem més fàcilment en regions de clima més càlid, com és el centre-sud del país i també a Catalunya. Aquesta paparra també és molt típica del senglar. Entre totes les espècies de paparres dures, la més coneguda i estudiada és Ixodes ricinus (Figura 3d), ja que és molt abundant a tota Europa, parasita molts animals diferents, inclòs l’ésser humà, i és el vector principal de la malaltia de Lyme. No obstant això, a Espanya, aquesta paparra és troba principalment a la zona nord del país.

Figura 3a. Mascle de Dermacentor marginatus . Fotografia de Sarah Gregg, 2014.
Figura 3b. Femella de Rhipicephalus sanguineus. Fotografia de Ferran Turmo Gort, 2012.
Figura 3c. Femella de Hyalomma lusitanicum. Fotografia de Juan Manuel Casanova.
Figura 3d. Femella d´Ixodes ricinus. Fotografia de Philippe Garcelon, 2015.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les paparres que es troben a la vegetació en busca d’un hoste a qui parasitar, solen pujar a la punta de les herbes, on es queden a l’espera que un animal passi per allà per enganxar-s’hi (Figura 4). Les paparres dures poden fixar-se en l’home en moltes parts del cos, però el més freqüent és trobar-les al voltant del cap, el coll i els engonals. És important saber que no solen provocar dolor quan ens piquen ni mentre s’alimenten perquè la seva saliva té substàncies amb efecte anticoagulant i analgèsic. Així, si no tenim l’hàbit de fer-nos una revisió després d’haver estat exposats quan anem al camp en èpoques de risc, podríem tenir una paparra alimentant-se de la nostra sang sense adonar-nos-en durant bastant de temps. D’altra banda, també és important saber que perquè una paparra ens transmeti una malaltia no només ens ha d’arribar a picar, sinó que necessita estar diverses hores enganxada abans que el microbi que porti pugui arribar a la nostra sang. Com més hores passi una paparra enganxada al nostre cos, més gran serà el risc que ens pugui transmetre una malaltia, en cas que en sigui portadora.

Les paparres dures poder ser transmissores de nombroses malalties, moltes de les quals poden afectar tant a diferents espècies animals com a l’home; és a dir, són zoonosis. A Espanya, les principals malalties transmeses per paparres són la Febre Botonosa Mediterrània, el TIBOLA, la malaltia de Lyme i l’Anaplasmosis. Aquestes quatre malalties són provocades per diferents bacteris que transmeten les paparres i, en termes generals, provoquen alteracions a la pell, febre i malestar general, encara que en alguns pacients poden aparèixer altres complicacions greus. No totes les espècies de paparres transmeten totes les malalties; per exemple, la paparra Ixodes ricinus pot transmetre tant la malaltia de Lyme com l’Anaplasmosis, mentre que Rhipicephalus sanguineus transmet la Febre Botonosa Mediterrània i Dermacentor marginatus el TIBOLA. Són les mateixes espècies de paparres que hem esmentat abans, i pareu atenció a que mentre unes poden estar en els nostres gossos de caça, com Rhipicephalus sanguineus, altres poden estar en el animals que cacem, com la Dermacentor marginatus del senglar, o directament a la vegetació, en espera que passem a prop.

Figura 4. Dos femelles i un mascle d´Ixodes ricinus en espera d’un hoste per parasitar. Fotografia de Dennis Pamlin, 2012.

Concretament a Catalunya, la malaltia més freqüent és la Febre Botonosa Mediterrània, amb almenys 104 casos declarats entre 2009 i 2012. Tot i així, poden aparèixer brots de qualsevol altra malaltia, ja que es tracta de fenòmens dinàmics que depenen de factors ambientals i poblacionals. Per exemple, durant l’any 2008 es van diagnosticar 40 casos de TIBOLA a Sabadell, provocats per la paparra Dermacentor marginatus. Si pensem en l’augment de les poblacions de senglar durant aquests últims anys, no és d’estranyar que les poblacions de les seves paparres també augmentin i, en conseqüència, nosaltres tinguem més probabilitats de ser picats durant un passeig pel camp.

A part de les malalties esmentades, en poden aparèixer de noves i més greus. Per exemple, la febre hemorràgica de Crimea-Congo, de la qual no s’havien detectat casos a Espanya fins a finals del 2016, quan un home va morir després de ser picat per una paparra infectada a la província d’Àvila. Aquesta malaltia està causada per un virus i és endèmica a Àfrica, els Balcans, Orient Mitjà i Àsia. Es transmet per la picada de paparres del gènere Hyalomma i per contacte amb la sang, secrecions o òrgans d’animals i persones infectades. Com ha pogut arribar aquest virus des de regions tan llunyanes? La teoria més acceptada és que s’ha produït a través d’aus migratòries. Una vegada aquí, les paparres Hyalomma adquireixen el virus en alimentar-se d’aquestes aus portadores, i si alguna d’aquestes paparres s’alimenta posteriorment d’un ésser humà, podria transmetre-li el virus. Si recordeu, la paparra Hyalomma lusitanicum està present i és abundant a Catalunya, i és habitual trobar-la en el senglar. A més, aquesta abundància segueix en augment degut als hiverns suaus, que afavoreixen la supervivència de les Hyalomma. Així doncs, no es pot descartar el risc i l’aparició de nous casos de febre hemorràgica de Crimea-Congo a Espanya.

Què podem fer nosaltres per evitar contreure malalties transmeses per paparres?

Podem actuar a dos nivells per prevenir males experiències relacionades amb la picada d’una paparra. D’una banda, podem intentar evitar entrar en contacte amb les paparres; això ho podem fer portant roba de màniga llarga i pantalons llargs, i fins i tot ficant els pantalons per dins dels mitjons o fent servir polaines, sobretot si sabem amb antelació que anirem a una zona de risc. Un cop tornem a casa, hem de revisar-nos el cos per veure si tenim alguna paparra. Si en trobem alguna ja enganxada al nostre cos, no hem de sentir pànic. Hem d’evitar mètodes d’extracció casolans com ara cobrir la paparra amb oli o donar-li calor amb l’objectiu que s’acabi deixant anar sola. El que volem aconseguir és extreure-la al més aviat possible i el que és més important, sencera. Per això el mètode més efectiu i recomanable és l’ús d’unes pinces (Figura 5) que es venen a les farmàcies amb aquesta finalitat. Amb elles, agarrarem la paparra com més a prop sigui possible de la pell i tirarem cap enfora, sense retorçar la paparra per assegurar-nos que l’extraiem sencera i no l’arrenquem deixant el seu aparell bucal dins de la nostra pell. En ocasions no és suficient amb revisar-nos nosaltres mateixos. Aquells caçadors que tingueu gossos, recordeu que és important tenir als vostres animals desparasitats utilitzant els productes com us hagi recomanat el vostre veterinari.

Figura 5. Mètode d’extracció d’una paparra mitjançant l’ús d’unes pinces.

D’altra banda, podem millorar les nostres pràctiques durant el maneig dels animals que cacem, perquè com hem vist, algunes d’aquestes malalties no es transmeten només per la picada d’una paparra, sinó que també es poden transmetre pels fluids d’animals infectats. Per això, és important que els caçadors encarregats d’escorxar als animals abatuts prenguin mesures de protecció adequades, tan senzilles com l’ús de guants i la neteja i desinfecció de la roba, calçat i material que s’utilitzi durant aquestes operacions. I en aquest sentit, no direm res més que allò de “més val prevenir que lamentar”.

 

Adreça dels/les autors/es: Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS), Facultat de Veterinària, Universitat Autònoma de Barcelona. 08193-Bellaterra, Barcelona. Telèfon: 935811923.

Bibliografia

Barandika, J.F., 2012: Fiebre Q. In: Las Garrapatas Exófilas como Vectores de Agentes Zoonóticos: Estudio sobre la Abundancia y Actividad de las Garrapatas en la Vegetación, e Investigación de la Presencia de Agentes Patógenos en Garrapatas y Micromamíferos. pp: 29-55.

OMS, Fiebre Hemorrágica de Crimea-Congo, 2013. Disponible en: http://www.who.int/mediacentre/factsheets/fs208/es/

Oteo Revuelta J.A., 2016. Espectro de las enfermedades transmitidas por garrapatas. Rev Pediatr Aten Primaria. (25):47-51.

Porta F.S., Nieto E.A., Creus B.F., Espín T.M., Casanova F.J., Sala I.S., García S.L., Aguilar J.L., Vilaseca M.Q., 2008. Tick-borne lymphadenopathy: a new infectious disease in children. Pediatr Infect Dis J. 27(7):618-22.

 


gif cinegeticatPublicitat
%d bloggers like this: