Els boscos no es cremen al juliol

Cada estiu, quan una columna de fum s’alça sobre qualsevol serralada catalana, el país s’atura. Les imatges dels hidroavions descarregant aigua, dels helicòpters volant sense descans i dels Bombers combatent flames de desenes de metres ocupen portades i informatius. L’emergència mobilitza recursos públics, desperta una enorme solidaritat i recorda fins a quin punt els boscos formen part del nostre patrimoni col·lectiu.

Tanmateix, quan arriba la tardor, el debat s’esvaeix. Els focus mediàtics desapareixen, els helicòpters tornen a les bases i el bosc continua allà, silenciós, acumulant biomassa i combustible vegetal. És aleshores quan s’hauria de començar a apagar el següent incendi.

Catalunya és avui un país forestal. Més del seixanta per cent del territori està cobert de boscos i matollars. La paradoxa és que prop del vuitanta per cent d’aquesta superfície és de propietat privada. Aquesta dada, aparentment anecdòtica, és la clau per entendre moltes de les contradiccions que envolten la gestió forestal.

La primera pregunta és inevitable. Si el bosc és privat, per què quan crema hi destinem milers de professionals i milions d’euros de diners públics? I, encara més important, si tots paguem l’extinció, per què no exigim amb la mateixa contundència una gestió preventiva del territori? La resposta és menys simple del que podria semblar.

Un bosc no és només la propietat d’una persona. És un ecosistema que captura carboni, regula el cicle de l’aigua, protegeix els sòls, conserva biodiversitat, genera paisatge, acull activitats esportives, produeix recursos forestals i condiciona la seguretat de pobles sencers. És el que s’anomenen serveis ecosistèmics. Quan crema una finca privada no només perd patrimoni el propietari; perd qualitat ambiental tota la societat.

Per això l’Administració no es planteja si ha d’apagar un incendi en funció del titular del terreny. Seria tan absurd com preguntar-se si els Bombers haurien d’apagar l’incendi d’una fàbrica o d’un habitatge privat. La protecció civil és un servei públic perquè els efectes del foc transcendeixen qualsevol escriptura de propietat.

Ara bé, aquest principi també hauria d’obrir un altre debat molt menys còmode. Si el conjunt de la societat assumeix el cost de les conseqüències, és legítim exigir una major corresponsabilitat en la prevenció?

La propietat forestal comporta drets, però també obligacions. La legislació catalana, estatal i europea estableix que el bosc compleix una funció social i ambiental. El propietari no és un simple titular registral; és també el primer gestor d’un espai que afecta l’interès general.

Això no significa que cada propietari pugui assumir, tot sol, el cost de mantenir una finca forestal. De fet, aquí apareix el principal problema.

L’agricultura ha retrocedit, la ramaderia extensiva ha disminuït i moltes explotacions forestals han deixat de ser rendibles. Els antics mosaics agrícoles que actuaven com a tallafocs naturals han estat colonitzats per boscos densos i continus. Allò que des de la ciutat sovint interpretem com una victòria de la natura és, en realitat, un dels principals factors de risc dels grans incendis contemporanis.

Un bosc mediterrani sense gestió no és necessàriament un bosc més saludable. Sovint és un bosc amb massa arbres competint per una aigua cada vegada més escassa, amb més arbres morts, més sotabosc i una acumulació de combustible vegetal que converteix qualsevol ignició en un incendi potencialment incontrolable.

És seleccionar els arbres que han de créixer, reduir-ne la densitat, mantenir camins, recuperar clarianes, facilitar la pastura, extreure fusta quan és necessari i conservar la biodiversitat. És, en definitiva, ajudar el bosc a adaptar-se a un clima que ja no és el de fa cinquanta anys.

França comparteix amb Catalunya una important superfície forestal privada. La diferència és que l’Estat ha desenvolupat un model molt més exigent de planificació. Les grans propietats han de disposar de documents de gestió aprovats, existeixen incentius estables per executar treballs silvícoles i la indústria forestal genera prou activitat econòmica perquè el bosc continuï sent un recurs i no una càrrega.

Àustria representa probablement l’exemple més reeixit d’Europa. Allà el propietari forestal és considerat un gestor del territori. La fusta és un sector estratègic, els treballs forestals són constants i la gestió forma part de la cultura rural. El resultat és un paisatge molt més diversificat, amb boscos productius, accessibles i molt menys vulnerables als grans incendis.

Grècia, en canvi, s’assembla molt més a nosaltres. Durant anys va confiar principalment en els dispositius d’extinció mentre la prevenció quedava en un segon pla. Els devastadors incendis dels darrers anys han obligat el país a replantejar completament aquesta estratègia. Avui les inversions en prevenció, aclarides forestals i reducció de combustible vegetal han passat a ocupar un paper central. És una lliçó que Catalunya faria bé d’observar.

També hauríem de revisar alguns prejudicis… Quan es parla dels actors que cuiden el territori gairebé sempre apareixen els Bombers, els Agents Rurals, els ADF, els enginyers forestals o els propietaris. Hi ha, però, un col·lectiu que treballa gairebé sempre fora del focus mediàtic: els caçadors.

Més enllà del debat legítim sobre la caça com a activitat, existeix una realitat sovint ignorada. Durant tot l’any, nombroses societats de caçadors mantenen oberts camins forestals, recuperen corriols, eliminen vegetació que impedeix el pas, reparen accessos, mantenen punts d’aigua i recorren setmanalment un territori que coneixen amb un nivell de detall extraordinari.

Quan es produeix un gran incendi, aquest coneixement adquireix un valor enorme. Saber on acaba un camí, quina pista suporta el pas de vehicles pesants, on hi ha una bassa o quin barranc permet un accés segur pot marcar diferències decisives durant una emergència.

És una feina discreta, poc visible i gairebé mai reconeguda. No substitueix les polítiques públiques de gestió forestal, però constitueix una aportació real al manteniment del territori que mereix formar part del debat sense apriorismes.

El mateix podria dir-se dels ramaders extensius, dels pagesos que mantenen camps oberts o dels propietaris que continuen invertint en treballs forestals malgrat obtenir una rendibilitat econòmica escassa o inexistent.

Catalunya disposa d’uns dels millors serveis d’extinció d’Europa. Els Bombers han desenvolupat estratègies admirades internacionalment i han demostrat una capacitat extraordinària davant situacions extremes. Però fins i tot els millors professionals tenen límits quan el canvi climàtic, la sequera, el vent i l’acumulació de combustible convergeixen en un mateix incendi.

Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si els boscos han de ser públics o privats i començar a preguntar-nos com volem gestionar un patrimoni que és essencial per a tothom.

La resposta probablement passa per un nou pacte.

Més exigència als propietaris perquè gestionin les seves finques. Més suport econòmic perquè puguin fer-ho. Una indústria forestal capaç de donar valor a la fusta i la biomassa. Més ramaderia extensiva, més agricultura de muntanya, més coordinació institucional i menys burocràcia. I també un reconeixement explícit de totes aquelles persones que, des del silenci, mantenen viu el territori molt abans que arribin les flames.

Perquè els incendis no comencen el dia que algú veu fum, comencen molts anys abans, quan un bosc deixa de gestionar-se. I també és molts anys abans quan es poden evitar.