Cabirol

Castellà: Corzo

Biologia i història

Vulgarment és conegut com “el follet del bosc” per la seva habilitat per aparèixer i desaparèixer de qualsevol lloc i per la forma sigil·losa que té de moure’s entre la vegetació.
Pel que fa a la seva morfologia, és el més petit de la família dels cèrvids. Per norma general, els mascles poden arribar a pesar uns 30 Kg mentre que les femelles rarament assoleixen els 26 Kg. L’alçada a la creu sol anar dels 60 als 75 cm.

Els mascles tenen banyes, però cada any les canvien (els cauen). Entre octubre i novembre s’inicia la muda i comença a desenvolupar-se la banya sota una protecció de borra (vellut) fins als mesos de març – abril. Llavors, es comencen a treure la borra rascant-se amb arbrets o arbusts (escolladures) provocant-los la seva posterior mort.
Les banyes són poc ramificades i consten de tres puntes cadascuna: la lluitadera o punta anterior (va endavant), la punta superior i la forca (que marxa enrere). A la base de la banya (roseta) és molt característic veure-hi abundants perles.
Quan no tenen banyes la distinció d’ambdós sexes es més difícil, cal fixar-se, doncs (a banda de la seva envergadura), en l’escut anal. En el cas dels mascles, aquest té una forma arronyonada i un color grogós, en canvi, en el cas de les femelles, pren forma de cor invertit amb un color més blanc.

Distribució

És una de les espècies cinegètiques que gairebé havia desaparegut del nostre País i que es va reintroduir pels volts dels anys 90. Mica en mica, ha anat col·lonitzant espais fins a cobrir gairebé la totalitat del territori, gràcies a la seva gran capacitat d’adaptació.

Activitat i comportament

Té activitat durant tot el dia, tot i que en presenta més a la matinada i al capvespre. És un anumal molt territorial i els mascles marquen els seu territori rascant els arbres amb les banyes.
A l’hivern, per combatre els depredadors i per optimitzar els recursos alimentaris solen viure en grups, però un cop arribada la primavera es van separant.

Alimentació

El cabirol és herbívor i s’alimenta principalment de brots tendres, fulles i uns quants fruits. S’adapta perfectament a consumir els que hi ha en cada època de l’any.
Reproducció. És un animal molt territorial, sobretot en èpoques de zel. Al mes de maig comencen a parir les femelles, normalment als mateixos llocs cada any. Solen parir un parell de cabirolets i els deixen amagats la major part del temps entre la vegetació (normalment en camps) durant un parell de mesos.

Gestió i caça

La caça és una eina bàsica per fer una gestió correcta mitjançant el control poblacional de cada espècie. Per a una correcta gestió del cabirol i, en general, de totes les espècies cinegètiques, és primordial establir unes modalitats de caça adequades a cada situació. És important delimitar espais prou amplis, avaluar la capacitat de càrrega, crear un històric a partir de censos i, finalment, elaborar un pla de caça.
Per aconseguir l’equilibri, moltes vegades s’han d’abatre més femelles que mascles, però és el pla de caça de cada any i de cada espai el que ens indica el nombre d’exemplars a abatre de cada sexe.

Existeixen tres modalitats de caça d’aquesta espècie:

• La batuda: Es tracta d’un treball en equip. Els caçadors es posen en llocs estratègics (de pas) i esperen a que passi el cabirol, mentre els gossers van buscant el cabirol amb l’ajuda de gossos especialitzats fins a llevar-lo i l’empaiten portant-lo als passos.
• L’aguait: En aquest cas, el caçador està sol. Es posa en un lloc determinat, on normalment sovinteja l’animal (camps, rius, corriols,…) i l’espera inmòbil fins que aquest arriba.
• L’acostament: També es tracta d’un treball individual tot i que en alguns casos es pot anar acompanyat, ja sigui d’un guarda o bé d’un guia. En aquest cas, el caçador comença a caminar sigilosament per llocs estratègics i amb molta visibilitat, amb l’ajuda de prismàtics, fins que localitza l’animal en qüestió. Llavors utilitzant la professionalitat del caçador (conèixer el terreny, factors meteorològics a favor, escapades habituals,…) es prepara l’estratègia d’entrada per arribar el més a prop possible i poder efectuar un tret certer.

En la caça, una altra peça clau que cal tenir en compte és la utilització de gossos de sang per a la recuperació d’animals ferits, ja que malauradament moltes vegades no es poden efectuar trets certers i es deixa l’animal ferit. Per a recuperar l’animal el més aviat possible, existeixen gossos especialitzats en el rastre de sang, amb conductors acreditats.

Per últim, cal dir que la caça, a part de ser la millor eina de gestió de determinades espècies, ens ofereix, a més, un ampli ventall gastronòmic on hi ha molts plats per a descobrir.

---