Què en sabem de la becada? Cinegeticat.cat
Estudis

Què en sabem de la becada?

cacera de la becada

Francesc Còrdoba Monturiol – Santa Coloma de Farners – 22/10/2019

Publicat a la revista Cinegeticat el desembre de 2014

LA BECADA (Scolopax rusticola)

Em concedeixo la llicència d’encetar amb la becada aquesta secció en la que anirem abordant la vida de diferents espècies cinegètiques per descobrir-ne aspectes del seu estatus poblacional i de la seva biologia. Per què començar per la becada? Perquè representa l’essència cinegètica en el seu estil més genuí, gos-caçador-presa, i perquè la seva genètica salvatge encara es resisteix a ser manipulada i sotmesa a les pautes cinegètiques del moment. No podem deixar de considerar les excentricitats del seu comportament, solitària, limícola, forestal, crepuscular i nocturna, migratòria, desconeguda; tot en el seu conjunt li confereix una marcada personalitat que ens donarà el tret de partida. Però anem pas a pas.

becada menjant

Distribució i demografia

Podem entendre que, com a hivernant mediterrani que és, hagi escollit la Península com a un dels espais estacionals preferits per assentar-s’hi d’octubre a febrer, sumant-se al contingent reproductor permanent que viu al nord del país. Arribats als mesos més freds, s’estén per tota l’àrea peninsular ocupant els quarters d’hivernada fins a les Illes Balears i les Canàries. Podríem catalogar-la com a migradora parcial presahariana que, de forma irregular s’escampa per totes les àrees forestals –amb més o menys densitat de peus- arbrades i humides, afincant-se en aquells llocs que li ofereixen disponibilitat d’aliment. No la trobem a les zones obertes de plana ni a les àrees amb menys pluviometria. Alzinars, pinedes, fagedes i, en general, boscos de valls i de ribera constitueixen el seu refugi i zona d’aprovisionament predilecte, fent gala del seu comportament més característic en hores crepusculars i nocturnes, quan va a nodrir-se de cucs a les pastures humides i claps oberts. A la cornisa cantàbrica és habitual trobar-la als boscos propers a la costa. Sempre movent-se en àrees de paisatge diversificat compreses entre els 640m i els 1220m d’altitud preferentment. Això no exclou que a Catalunya es trobi a menor altitud en massissos forestals litorals com El Montgrí, Les Gavarres, Ardenya-Cadiretes o El Montnegre-Corredor, entre altres. Al nord Peninsular hi habita una població sedentària reproductora que reforça l’estoc de població de l’espècie i es fon amb els congèneres europeus. Els exemplars dels Països Baixos i de les Illes Britàniques són parcialment migradors. En canvi, el gruix poblacional de Centre i Nord Europa és totalment migratori.

setter i becada

Mentre que el terç Nord i Est peninsular aplega bona part de les migrants de curta distància procedents de Centre Europa, les que venen de les zones septentrionals del continent (bàsicament d’Escandinàvia), se solen dirigir més aviat cap a l’Oest i el Sud per escollir els seus espais d’hivernada. Aquesta fidelitat en els llocs de migració fa que encara en resulti una espècie més vulnerable en relació a la seva gestió. Qualsevol aspecte que modifiqui l’hàbitat d’acollida de manera substancial pot contribuir a augmentar o disminuir la probabilitat de supervivència dels efectius. Pensem en una zona forestal que s’hagi cremat, o que hagi estat objecte d’un aprofitament forestal recent disminuint dràsticament la fracció de cabuda coberta, per exemple. No obstant les manifestacions meteorològiques puntuals (especialment les que s’esdevenen en l’època migratòria) són les que més directament incideixen i modifiquen les variables demogràfiques i poblacionals. És probable que els canvis de les pautes climàtiques a llarg termini (com succeeix amb totes aquelles espècies que tenen la Península com a extrem meridional de la seva àrea de distribució biogeogràfica) alterin els patrons migratoris ancestrals (de fet ja està passant amb altres ocells).

cacera de la becada

La meteorologia condiciona molt el moviment migratori

La gestió d’una espècie tan sensible i difícil de manejar com la becada, que es veu afectada per les irregularitats tèrmiques i pluviomètriques, hauria de contemplar modificacions en les taxes d’aprofitament amb l’objectiu adaptar-se a les noves condicions per tal de no desafavorir els estocs poblacionals (moratòries, canvis de dates dels períodes hàbils, reducció del nº d’exemplars a abatre per caçador, retard en l’hora de començar la cacera i anticipació de l’hora de finalització, establiment de zones de refugi, convenis amb els països que alberguen les àrees reproductores…). És habitual, per exemple, que onades de fred importants a França, repercuteixin en un augment poblacional de les becades peninsulars perfectament detectable; així com també es dóna una marcada correlació entre una bona collita cinegètica, per la facilitat amb que són abatudes, i un rigor tèrmic important en la data d’arribada. Sabem que l’interval d’inici de la seva entrada es troba comprès entre mitjans d’octubre i que s’allarga fins el desembre, trobant el seu punt més àlgid a mitjans de novembre. Fins al gener resta ajocada en les àrees forestals humides i comença la contrapassa en migració prenupcial a principis de febrer i, depenent dels anys i de les temperatures, es pot allargar fins ben entrat el març. Últimament s’està constatant amb campanyes d’anellament que el pic de la contrapassa se situa a la segona setmana del mes de març. Els desplaçaments migratoris solen realitzar-se en hores crepusculars i nocturnes, generalment en solitari i, menys freqüentment, amb petits grups laxes de varis individus.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per concloure aquest breu repàs del primer apartat referent a la seva distribució i demografia, hem d’apuntar que no disposem encara de dades prou fiables com per poder fer una estima precisa dels seus contingents peninsulars. Tot i que es tracta d’una espècie difícil de censar, fent cas de les aproximacions més optimistes i dels registres cinegètics recollits, hom es decanta per acceptar un nombre d’efectius al voltant dels 500.000 exemplars (Onrubia et al, 1994). Si considerem que només a Catalunya, a les àrees privades i àrees locals de caça, la temporada 2012-13 es va tancar amb un aprofitament de 10.657 exemplars registrats, estem extraient al voltant del 2% de la població sense comptar amb dades fiables de quin és l’èxit reproductor ni de supervivència. En àrees forestals, més o menys arbrades, estaríem parlant d’unes densitats al voltant de 0’2 becades/Km2. Malgrat detectar algunes tendències, desconeixem de moment com evoluciona la població.

Biologia

No deixa de sorprendre’m que estiguem parlant tota l’estona de l’únic ocell limícola d’hàbits preferentment forestals. Per això no vull deixar passar l’oportunitat de ressaltar-ho. La becada és un ocell de mida mitjana emparentat amb altres aus que desenvolupen la seva vida en els llots i zones aigualoses descobertes de cobertura arbòria i de mantell edàfic. Tot plegat, la tendència a descansar en el sotabosc (enmig de la fullaraca) i a alimentar-se de cucs i insectes en zones més obertes proveïdes d’un bon gruix de sòl humit, ha fet que el seu disseny corporal i els seus equipaments convergissin en uns atributs ben peculiars. No seria just menystenir l’estructura del seu bec en aquest apartat, un apèndix magníficament construït per alimentar-se punxant el terra a la recerca de criatures invertebrades. A la punta del bec, més aviat carnós i menys corni que en altres espècies, hi trobem una zona molt sensible amb una gran quantitat de cèl·lules associades a terminals nerviosos que l’informen de percepcions tàctils i organolèptiques al mateix temps. Paral·lelament, disposa d’una articulació especial a la part superior del bec (que sobrepassa en longitud al llavi inferior), la qual li permet prémer les preses a una fondària mitjana d’uns 75mm (llargària del bec) fent pressió i palanca, sense necessitat d’obrir el bec a dins de l’orifici. De totes maneres, les becades no desprecien les suculències larvàries que troben enmig de les tifes de les vaques en les pastures que visiten.

menjar becada

D’altra banda el sentit de l’oïda està equipat amb uns orificis auriculars de precisió que, a diferència d’altres aus, que els tenen ubicats en una posició postocular, les becades els tenen a sota els ulls. Els sensors auditius li permeten detectar els imperceptibles sorolls dels invertebrats que es mouen per la fullaraca, així com les discretes ones sonores emeses pel trepig d’altres animalons.

Visió nocturna per desplaçar-se i alimentar-se

Els ulls, de manera equiparable a com ho fan amb els rapinyaires nocturns, tot i ser lleugerament diferents, la capaciten per a la visió nocturna. És precisament durant aquestes hores crepusculars i de foscor quan aprofita per alimentar-se. Diàriament es desplaça de les zones on es refugia durant el dia fins a les zones on menja, la qual cosa, tenint en compte la idoneïtat i la conservació de l’hàbitat, determina que les seves àrees vitals i de campeig estiguin compreses en uns territoris que oscil·len entre les 0’02 i les 11Ha. El fet de que s’alimentin de nit i que descansin durant el dia, sense oblidar que sempre s’ajoquen al terra i no als arbres, les ha obligat a vestir-se amb un plomatge molt críptic que les fa extremadament mimètiques durant les hores de sol. La seva coloració de conjunt seria una mica comparable a la de l’enganyapastors, espècie estival que, no obstant, té uns hàbits coincidents amb la becada en alguns aspectes, com la nocturnitat i el descansar en el sòl.

Què en sabem de la becada? 1

Tot i que no existeix un dimorfisme sexual gaire clar ni en la biometria ni en altres característiques externes sí, en canvi, es manifesta de forma ben evident en el vol del mascle. Contrasta la parada nupcial que exhibeix, aparent i escandalosa, amb vols acrobàtics i sons que res tenen a veure amb la discreció dels mesos d’hivernada. És per això que, en aquells països per on passen amb grans quantitats en període prenupcial quan ja es troben en avançada època de zel, pràcticament la totalitat dels exemplars abatuts són mascles.

cacera de becada

He deixat pel final parlar de les cries. Els polls són nidífugs i segueixen a la mare només sortir de la llocada (generalment de 4 ous que passen per uns 21 dies d’incubació), que eclosiona en sincronia en un breu període de temps. Sovint arriben a fer 2 postes l’any. Els polls disposen d’un plomissol de camuflatge excel·lent per passar desapercebuts i tenen el bec relativament molt més curt que el dels progenitors, a diferència de les potes, les quals són desproporcionadament llargues en comparació amb la mida del cos. Un comportament excepcional que ha estat documentat en algunes ocasions és el transport dels polls (un a un) des d’una zona a una altra en cas de perill. El sorprenent del comportament, però, no és el transport en sí sinó com ho fa: recolza els polls a sobre les seves dues potes i amb el bec, com a tercer punt d’ancoratge, evita que el poll caigui endavant mentre el desplaça.

poll de becada

Crec que la gestió de la becada, donada la seva excepcionalitat com e espècie cinegètica i com a espècie migradora, es mereixeria una mica més d’atenció i maneig tècnic per tal d’ajustar els aprofitaments a les dinàmiques poblacionals. De moment, el futur que li augurem no deixa de ser bastant incert.

Altres fonts d’informació

Imatges: Marc Pagès, Joan Vidal, Mikel Arrazola, CCB i EM

MAGRAMA/Becada

Francesc Còrdoba Monturiol Biòleg i professor de Gestió de Fauna a l’Escola Forestal de Sta. Coloma de Farners


Deixa un comentari

gif cinegeticatPublicitat
%d bloggers like this: