I si no fos casualitat? Reflexions incòmodes sobre la PPA i el futur de la caça a Catalunya

La Pesta Porcina Africana (PPA) s’ha convertit en una de les principals preocupacions del sector cinegètic a Catalunya. Oficialment, es tracta d’un problema sanitari complex, d’origen extern i de difícil control. Però entre molts caçadors, gestors del territori i persones vinculades al món rural, cada cop pren més força una pregunta incòmoda: i si la PPA no fos només un accident biològic, sinó també una oportunitat per transformar —o fer desaparèixer— la caça tradicional tal com l’hem coneguda fins ara?

Aquest article no pretén afirmar fets, sinó obrir una reflexió crítica sobre el relat oficial, el paper dels caçadors en el control de fauna i el futur de la caça a Catalunya en un context de restriccions creixents.

Una malaltia que no arrasa, però desgasta

Un dels aspectes més desconcertants de la “PPA catalana” és la seva evolució aparentment lenta però constant. No estem davant d’un escenari de mortalitat massiva immediata, sinó d’un degoteig continu que, mica en mica, va reduint les poblacions de senglar.

Aquest tipus d’impacte té un efecte clar: no genera alarma social, però sí conseqüències estructurals. Menys senglars vol dir menys caça, menys batudes, menys presència de caçadors al territori. I tot això sense haver d’afrontar un debat obert sobre prohibicions.

És legítim preguntar-se si aquesta situació és només fruit de la naturalesa del virus o si, com a mínim, s’està permetent que el problema “faci la seva feina” sense buscar alternatives reals de gestió conjunta amb el sector cinegètic.

El caçador, sempre sota sospita

En el relat institucional i mediàtic, el caçador acostuma a aparèixer com a part del problema, rarament com a part de la solució. Massa senglars? Culpa de la caça. Problemes sanitaris? Culpa de la caça. Desequilibris ecològics? Culpa de la caça.

Aquest discurs ignora deliberadament una realitat evident: els caçadors són qui millor coneix el territori, qui hi són presents tot l’any i qui, històricament, ha assumit una funció de control poblacional que l’administració no pot ni vol resoldre tot sola.

Deslegitimar el caçador és el primer pas per prescindir-ne.

Estudis, informes i una sola direcció

En paral·lel a la PPA, proliferen estudis que alerten del declivi de diverses espècies cinegètiques. Informes sovint difícils de contrastar sobre el terreny, amb metodologies discutibles i conclusions que, curiosament, sempre apunten cap al mateix lloc: més restriccions, menys dies hàbils, menys espècies caçables. En canvi, altres espècies no autòctones i invasores (tòrtora turca, visó americà, cotorra argentina, coipú,…) no paren de proliferar i tampoc es facilita ni es normalitza la seva caça.

Molts caçadors constaten una distància creixent entre aquests informes i la realitat del bosc. Però la veu del territori pesa poc davant del llenguatge tècnic i burocràtic de l’Administració que legitima qualsevol decisió de manera unilateral.

Cap a una caça sense caçadors

El panorama que es dibuixa és clar: no cal prohibir la caça per acabar amb ella. N’hi ha prou amb fer-la inviable.

La caça tradicional, social, cultural i arrelada al territori, sembla condemnada a desaparèixer progressivament. Al seu lloc, s’imposa un model de “caça professional o professionalitzada”, puntual, freda i desconnectada de la cultura cinegètica. Una gestió administrativa de la fauna, no una activitat viva.

Això no és caça. És control.

---