La caça a debat

Eduardo Rojas Briales, Profesor UPV, Degà Colegio Ingenieros Montes, Subdirector General FAO i responsable Departament Forestal (2010-15), Comissari ONU Expo Milà 2015.

La humanitat ha estat caçadora des del seu mateix origen, per a assegurar la provisió de la proteïna animal imprescindible, que ha estat fonamental per al desenvolupament del cervell humà i la cognició. La domesticació del foc i el seu ús generalitzat fa 125.000 anys han modulat els ecosistemes de la major part del Planeta modificant la vegetació i creant soci-ecosistemes més resilients i diversos que van augmentar considerablement les poblacions d’interès cinegètic. Això confereix a la caça una potent dimensió cultural ja que es tracta de la baula més directa amb l’origen de la nostra espècie. Àdhuc avui la caça suposa una font d’alimentació i ingressos clau per a la subsistència de les poblacions que viuen prop dels grans massissos boscosos, en molts casos indígenes.

La prohibició de la caça i les seves conseqüències

En els últims anys, ha sorgit el debat sobre la possible prohibició de la caça al qual s’ha sumat la Ministra de Transició Ecològica. Una decisió de semblant magnitud no ha de fundar-se en emocions sinó en el contrast de totes les seves dimensions siguin culturals, territorials, socials, econòmiques o ambientals i considerant les complexes conseqüències de la decisió que alguns defensen.

L’abandó rural que patim ha provocat a tota Europa una explosió de les poblacions d’ungulats

Ja siguin senglars o cèrvids. Aquesta sobrepoblació comporta riscos de transmissió de malalties a la cabanya ramadera – com ja es va observar en excloure la caça de cabra muntesa al Parc Natural de Cazorla a mitjan 80 – i de perillosos accidents de carretera o presència creixent en zones periurbanes. A Castella i Lleó la primera causa d’accidents de carretera són els xocs amb ungulats.

Si com a societat pretenem abordar el risc de despoblació, és necessari aprofitar tots i cadascun dels recursos disponibles sempre que sigui òbviament de forma sostenible. Avui disposem de carn de caça procedent de gestió forestal certificada ja que no deixa de ser un altre producte més dels nostres boscos, tots ells renovables. La caça constitueix un dels pilars econòmics d’extenses comarques i pot ser-ho encara més en el futur.

El nostre turisme requereix desestacionalitzar-se, descongestionar-se i augmentar la seva qualitat. La caça constitueix un potent atractiu per al turisme en les zones rurals en èpoques poc atractives com la tardor/hivern sostenint ocupació de qualitat. D’altra banda, la carn de caça és insuperable en qualitat i salubritat per baix contingut de greixos, amb mínim impacte ambiental en el seu cicle productiu.

Tampoc han d’obviar-se els impediments legals a una possible prohibició de la caça. La Constitució, que el seu 40 aniversari celebrem ara, delega aquesta competència en les Comunitats Autònomes. Cap activitat recollida en la Constitució es pot limitar a la seva mera prohibició atès que erosionaria el propi sentit de tal competència. A més, afecta i deforma excloent els drets de propietat, la qual cosa podria implicar considerables reclamacions patrimonials contra l’Administració sense un evident benefici per a la societat.

Òbviament, existeix l’alternativa de generalitzar el model de regulació de les poblacions d’ungulats dels Parcs Nacionals, on personal contractat a aquest efecte elimina mitjançant caça els exemplars sobrants. Això ocasiona un elevat cost per a l’erari públic, quan existeix demanda suficient perquè aquesta necessària regulació generi ingressos en comptes de despeses.

El debat de fons prové de la translació de categories humanes a una part del regne animal, curiosament no a tot (insectes, rates, coloms, etc.) apostant per la protecció estàtica de l’individu en comptes de l’espècie, l’ecosistema i els seus processos, i oblidant que com a éssers vius no són eterns. És curiosa semblant contradicció dels qui superant l’Humanisme tendeixen a venerar un constructe artificial del natural alhora que ignoren el fort component social del nostre territori i el seu ric patrimoni natural co-evolucionat.

Els líders polítics no es mesuren pels conflictes que generen sinó per saber reconduir-los construint alternatives basades en el coneixement i els guanys recíprocs (win-win), que facin avançar a la societat. Per sorollosa que sigui la minoria abolicionista de la caça, és molt major, en termes demogràfics i territorials, la població rural.

Quan l’argumentari contrari a la caça no ha pogut aportar un sol argument objectiu per a la seva prohibició que no pugui ser canalitzat mitjançant una regulació equànime, pretendre prohibir l’exercici d’una activitat de tal abast en el temps i espai constitueix un atropellament per a la minoria que l’exerceix i la població que el sustenta i és difícilment justificable tant política com jurídicament, a més de totes les raons objectives ja esmentades.

Observem una actitud profundament intolerant -i radicalment contrària als principis de la Il·lustració- que pretén prohibir tot allò contrari a les preferències personals. Per posar un exemple, podem no compartir l’afició pels esports del motor per perillosos, el consum innecessari de combustibles fòssils o les emissions de CO2 sense cap utilitat, però d’aquí a prohibir-los va un llarg tros.

En tot cas, no hem d’oblidar que disposem d’una ciència cinegètica consolidada i internacionalment reconeguda, així com de professionals competents en aquesta matèria per a abordar els ajustos necessaris per a millorar aquesta activitat de manera que permeti aflorar tot el seu potencial per a mantenir un món rural viu i la seguretat de tots.