La caça del senglar a Catalunya, els 5 millors calibres (Part 2.) | Cinegeticat - gestió, caça i equilibri
Actualitat

La caça del senglar a Catalunya, els 5 millors calibres (Part 2.)

La caça del senglar a Catalunya, els 5 millors calibres (Part 2.) 1

Ricard Marquès – Publicat a la revista 4, Gener 2015 de Cinegeticat

Al passat número vàrem conèixer el calibre 270 i el 30-06. Ara continuem amb els tres següents que formen part “dels millors calibres per caçar el senglar a Catalunya”.

CALIBRE .300 WINCHESTER MAGNUM

Desenvolupat també per la firma Winchester l’any 1963 dins la família de cartutxos màgnum, per competir amb el .7 mm. Remington Màgnum.

Es molt precís, allarga molt i té unes molt bones qualitats tant balístiques com pràctiques. La seva punta és igualment de la família dels calibres .30, que també és fa servir en d’altres mides de cartutxos metàl·lics per les seves prestacions: .30-06, 308 W, etc.

Dins el món de la competició també hi és present, essent un dels indiscutibles calibres en les tirades a 1.000 iardes, entre d’altres qualitats per la seva espectacular precisió.

La caça del senglar a Catalunya, els 5 millors calibres (Part 2.) 2
caixa munició cal.300

Tornant al capítol de la caça, he de dir que pica una mica més que el .30-06, però no per això és desagradable. Amb els rifles actuals i sobretot en els semiautomàtics, en què bona part de l’energia és aprofitada per a recarregar-lo altre cop minvant molt aquest efecte, permet repetir el tret sense perdre gens l’encarada ni la precisió. Avui en dia es fabriquen fins i tot cartutxos amb càrregues perquè no piquin tant alguns calibres, aquest n’és un, anomenats Managed-Recoil.

Permet tirar a distàncies més llargues, la qual cosa en moltes ocasions és important, sobretot quan els caps de caça passen per un punt distant de 150 a 250 metres. Distància en què no sols compta el calibre i la punta emprada sinó també el fet de tirar bé, cosa que no és gens fàcil. Això no vol dir que els calibres anomenats anteriorment no siguin bons com aquest, sinó que el .300WM té millors prestacions que els altres en aquest aspecte, per això cada dia és més freqüent veure’l en mans de molts caçadors del nostre país, fins i tot en la modalitat d’aguait.

Per trets a distàncies encara més llargues, sobretot a l’alta muntanya o per a la caça d’animals de difícil abast, Winchester va crear fa uns anys el .300 Winchester Short Màgnum, amb el qual peces distants de 500 a 700 metres poden caure, això si, no és fàcil. A part del rifle amb què es caci, ha d’anar equipat amb un visor d’unes prestacions una mica especials, com ara torreta balística, retícula i un nombre d’augments adequats. Tampoc no és gens sobrer portar un bon telèmetre per saber a quina distància hem de tirar, capítol molt important a l’hora de fer la correcció en alçada corresponent i de tenir els diferents reglatges sabuts per endavant d’acord amb la distància de l’objectiu, així com tenir present la caiguda de la bala i el vent. Penseu que en moltes ocasions no és possible repetir el tret, ja que la peça un cop espantada, i vull dir no tocada, desapareix d’escena i moltes vegades dificulta que es torni a localitzar, cosa que generalment acostuma a ser no gens fàcil i costosa.

L’acte de tirar a aquestes distàncies s’ha de tenir molt clar, sobretot pel perill que comporta en qualsevol calibre, ja que les bales un cop han sortit del canó les guia el diable, i no se sap on poden anar a parar. Penseu que el vol lliure de qualsevol projectil fins que no cau a terra pot arribar amb calibres “normals” als 2.000 metres i més; per tant, a fi d’evitar lamentables accidents, val la pena pensar-s’ho bé abans de fer un tret amb conseqüències fatals, a l’igual que els possibles “rebots” que, quan es produeixen, és imprevisible saber on van a parar o tocar. Sempre val més tenir que penedir.

També hi ha variants fabricades per altres marques, com el .300 Weatherby Màgnum, .300 Remington Ultra Màgnum, etc., tots molt bons, però no tan corrents com el que ens ocupa.

CALIBRE 9,3 x 62 mm MAUSER

El va dissenyar l’armer alemany Otto Bock per a la casa Mauser l’any 1905, per al seu fusell M98. Uns dels primers a provar la seva eficàcia van ésser els grangers i colons alemanys desplaçats a l’Africa, on aquest potent calibre va fer estralls a la fauna d’aquell país durant la colonització.

També va ajudar en aquest sentit a la seva gran expansió la substitució de la antiga pólvora negra per la nova pólvora sense fum, cosa que li va conferir unes prestacions molt diferents a l’anterior. Aquestes qualitats permeten alhora utilitzar d’altres tipus de puntes i tenir un poder de parada molt important donat que, en aquell continent, hi comencen a haver feres grosses i perilloses a la vegada.

La caça del senglar a Catalunya, els 5 millors calibres (Part 2.) 3
caixa munició cal 9.3×62

Actualment és un calibre molt vist a las caceres del nostre país on sens cap mena de dubte demostra la seva gran eficàcia en tots tipus de fusell, tant en els de forrellat com en els semiautomàtics. Només se’n va limitar l’ús en el transcurs de la Segona Gerra Mundial, a causa del cavi de producció de les fàbriques, que varen passar a fer únicament fusells militars, i els fabricants de munició exclusivament del tipus bèl·lic. Fins pràcticament la dècada dels anys 1975-1980 aquest calibre no va tornar a conquerir la seva proliferació, moment en què fins a dia d’avui cada cop aconsegueix més adeptes.

No allarga com els anteriors, però a menys distància té un poder de parada impressionant. La seva trajectòria no és tan tensa com la dels .270W, .30-06, o .300 WM, atès que, entre d’altres factors, el pes de la punta ja és més considerable i amb prestacions noves. Per a la caça del senglar és immillorable i s’ha convertit en un referent a escala mundial. En alguns països africans fins i tot es permet la cacera dels anomenats popularment “5 grans” amb aquest calibre. No té el rendiment del mític .375 Holland&Holland, però sí una menor picada que aquest i amb unes prestacions gairebé similars.

És bastant freqüent veure’l, entre d’altres, en fusells stutzen o de caixa llarga, (amb fusta fins a la punta del canó), i és pràcticament el calibre més gros amb què es fabriquen aquests fusells, sobretot a Europa on són molt comuns.

Per les característiques expressades no tinc cap dubte que, prenent com a referència el calibre, és una de les millors opcions, al meu entendre, a l’hora de comprar un fusell nou, i sobretot si ja se’n té algun dels altres calibres més usuals. Crec que val la pena valorar-ho, ja que per l’orografia bastant trencada de casa nostra sempre tirarem més normalment a poca distància que no pas a molta i els resultats poden ser molt espectaculars.

CALIBRE 9,3 x 74 R

Molt semblant a l’anterior, també data de principis de segle XX. És una altra variant de cartutx amb punta de 9,3 mm de diàmetre. S’utilitza molt a Europa i Àfrica i igualment dóna uns excel·lents resultats en països com el nostre, en què és més fàcil tirar a prop que lluny.

De gran contundència pica menys que el 9,3×62, ja que treballa a menys pressió. Així mateix té un poder de parada impressionant i en la majoria de vegades es tira amb rifles express, tant paral·lels com juxtaposats, sense oblidar també els drillings o rifles combinats de cartutx i bala.

En els express també hi ha fabricants que el serveixen amb una interessant opció, 2 jocs de canons,un joc per a bala i un altre joc per a cartutx d’escopeta. Si es disposa d’una sola arma, és la solució per a la pràctica de la caça petita i la major. Fins i tot en els d’escopeta, alguns ofereixen les variants de calibres 12 o 20, que últimament aquest darrer per les seves prestacions s’està posant de moda.

La caça del senglar a Catalunya, els 5 millors calibres (Part 2.) 4
caixa munició 9.3x74R

Tant aquest calibre com l’anterior es van crear per competir en part amb els altres fabricants que també feien calibres semblants, sobretot els britànics. Tots tenen una gran contundència quan toquen l’objectiu. Normalment la peça t’espera per a poder rematar-la, si fa falta, o en el pitjor dels casos no marxa molts metres, però si marxa no acostuma a fer-ho gaire lluny alhora que deixa un rastre molt visible; per tant, en llocs molt embrossats afavoreix trobar-la. Crec que per això en moltes ocasions es fan servir aquests dos calibres, per experiències nefastes amb calibres més lleugers, perquè si la peça no està ben tocada o no ho està en llocs vitals, moltes vegades marxa lluny i no es troba. Aleshores es crea el gran problema de deixar una peça ferida per les raons que tots coneixem, inclosa la seva perillositat.

 


MussapPublicitat
%d bloggers like this: