La gestió de les cabiroles

La legislació espanyola en la seva Constitució defineix l’acció de caçar com exempta de l’obligació de custodiar el territori ni les espècies que l’habiten, competència aquesta encomanada i obligatòria per a l’Administració pública. Però l’Administració al seu cop exigeix, en els diferents atorgaments de drets d’explotació del patrimoni natural, l’obligació dels ciutadans i les seves organitzacions de vetllar per la correcta gestió dels recursos. En aquest context és on sorgeix la necessitat d’implementar mesures de gestió de les poblacions d’animals sotmeses al règim cinegètic. I és d’aquí d’on prové l’exigència d’elaborar els plans d’ordenació i d’aprofitament, que permetin garantir la conservació de les espècies i un impacte negatiu sobre l’entorn.

Un pla de gestió de qualsevol espècie hauria de contemplar els següents aspectes

• Quin és l’estat de la població (densitat i altres característiques).
• Quins són els objectius del pla.
• Quines mesures es prendran per aconseguir aquests objectius.
• Quin tipus de monitoratge utilitzarem per a determinar si hem assolit o no els objectius (StricKland et al., 1994; Putman,2003).

La decisió dels objectius del pla de gestió no respon únicament a arguments tècnics i en el fons és un judici de valor en el qual conflueixen aspectes socials, econòmics, biològics i polítics (Sinclaire et al., 2006). En el cas del desbordat creixement dels ungulats a Europa, i el cabirol n’és un clar exemple, un factor a considerar és la considerable ocupació humana del territori.

Els objectius de la gestió d’aquesta espècie estarien condicionats per la capacitat de càrrega social, definida com la densitat màxima que la societat (caçadors, agricultors, població en general, etc. ) considera acceptable a una àrea determinada (StricKland et al., 1994)

Són totalment subjectius i poden variar al llarg del temps. És a dir: on avui gestionem amb la intenció que la població creixi, pot més endavant gestionar-se per tal que la població es mantingui, en un altre moment pot interessar que la població disminueixi i inclús podria (com per exemple en el cas del porc senglar i un imaginari brot de pesta porcina) gestionar-se amb l’objectiu d’erradicar totalment l’espècie.

Explicat això és fàcil també entendre que avui en un determinat acotat pot interessar elaborar un pla de gestió que intenti augmentar la població d’una determinada espècie (per exemple, de perdiu roja) i, molt en canvi, eliminar totalment una altra (per exemple una exòtica invasora).

Però inclús amb la mateixa espècie: avui pot interessar incrementar la població de cabirols (conservació) i, en un futur pròxim i per diferents motius, només mantenir-la i realitzar una explotació sostenible (explotació), reduir la seva densitat (control) o senzillament no prendre cap mesura però monitoritzar la seva evolució (vigilància) (Sinclair et al., 2006).

Habitualment estem acostumats a entendre que la gestió del cabirol sempre va encaminada a obtenir millors trofeus però, com s’ha explicat, no sempre ha de ser així, sobretot quan parlem de finques obertes on el que hom aconsegueix criar pot acabar caçat al vedat del costat.

Així, un cop decidim què és el que volem arribar a tenir al nostre acotat, o al nostre territori si qui ho pretén és l’Administració, el primer que cal fer és avaluar el que tenim. Des dels mètodes de recompte indirecte (recompte de grups fecals seguint bandes de mostres de terreny extrapolables a la resta del terreny a estudiar, etc), fins als mètodes de recompte directe (recompte nocturn per albirament en recorreguts amb cotxe i far, recompte d’albiraments durant les caceres o d’animals abatuts, recompte amb càmeres de foto trampeig, etc.), el que es tracta és d’estimar l’índex quilomètric d’abundància (IKA) que ens permeti establir el cens total de mascles i femelles amb l’aproximació més exacta a la població real (Acevedo et al., 2008) per tal de fixar una taxa d’extracció, major o menor, segons els objectius desitjats.

Cal considerar, a més, que l’acotat no és un sistema ecològic tancat i, independentment de la natalitat i la mortalitat dels cabirols, existeixen variacions degudes als desplaçaments (emigracions i immigracions) provocats per diferents factors: clima, aliments, aigua, pressió sobre l’espècie, etc. Per això, encara que s’accepta que a una població en expansió la taxa anual de creixement teòric se situaria al voltant del 35% (Saez de Buruaga,1997; Boisaubert i Muron, 1997) potser la taxa d’extracció és diferent, tant per tots aquests factors que modifiquen la població com per l’objectiu final que pretenem obtenir. Alhora, cal estimar el grau de compliment del cup (que s’accepta al voltant del 80% (Marco et al., 2011), el nombre de peces ferides i no cobrades que no computen, la caça furtiva (que predomina sobre els mascles) i un esbiaix de fals recompte a l’alça en l’abatiment de les femelles (possiblement s’estan declarant captures que en realitat no s’han produït, el que provocaria un desequilibri en la sex-ràtio a favor del fet que la població augmenti més ràpidament) (Saez de Burguara,1997; Putman, 2003).

Respecte a les peculiaritats fisiològiques del cabirol envers els altres cèrvids de la península Ibèrica hi ha moltes consideracions a tenir en compte a l’hora de gestionar l’espècie al nostre acotat.

Tant el moment com la durada de l’època de zel per a tots els cabirols pot variar segons la climatologia i la latitud. S’accepta que està estimulat pel fotoperíode i que pot durar dos mesos amb l’epicentre al mig de juliol per a les poblacions ibèriques, essent més llarg si la primavera i l’estiu són perllongats mare (Mateos-Quesada, 1998). Això no obstant, quan parlem d’una sola femella, tindrà un únic zel i la receptivitat a la còpula serà només d’unes hores, ja que es tracta d’una espècie monoèstrica, a diferència de cérvols i daines, que poden entrar successivament en zel durant fins a 8 cicles ovulatoris mentre la femella no resta prenyada. El mascle, per la seva part, farà un discret paper, sense moltes ostentacions i reduint els enfrontaments amb altres mascles als estrictament necessaris.

Els defectes i les malalties hereditàries poden estar relacionades amb la falta de mascles

Ha estat descrita en diversos estudis la monogàmia del cabirol, encara que en aquelles poblacions on la densitat de femelles és molt més alta que les de mascles, totes queden cobertes. La dominància i fortalesa del mascle permetrà major èxit reproductiu, ja que aconseguirà major grandària del territori i un nombre més gran de femelles cobertes. Aquest és un dels principals motius pel qual és important extraure proporcions similars de mascles i femelles: si hi ha pocs mascles és molt probable que aquests engendrin sobre les mateixes femelles i les seves pròpies filles durant els següents anys reproductius, amb un més alt risc de consanguinitat i, conseqüentment, d’aparició de defectes i malalties hereditàries. Hi ha relació entre major variabilitat genètica, que ve a ser el contrari de la consanguinitat, i millor condició física (i pes) de l’animal, estudiada majorment en mascles, essent per tant els animals consanguinis de menor tamany, de menys fortalesa i de pitjor constitució (Ruiz et al, 2007).

Per aquesta “curta” receptivitat és pel que els mascles acompanyen normalment una femella durant el període estival, esperant el seu moment, però fent alhora escaramusses si irromp al seu feu alguna altra femella (base de la cacera amb reclam).

Durant el seguici nupcial, el mascle persegueix la femella de manera ràpida i insistent i, si aquestes curses les fan al voltant d’un obstacle o girant sobre si mateixos, deixaran plasmats a terra sengles en forma de vuit o cercles anomenats rotllanes de bruixes (“corros de brujas”).

S’han vist però, mascles gens territorials. Solen ser més vells, segurament expulsats del seu regne. Durant tot el zel deambulen erràticament a la recerca de femelles a les que cobrir, interceptant-les i esquivant possibles competidors, sempre sols.

Com dèiem, l’època de zel, al ple estiu, és molt més primerenca en els cabirols que en els altres cèrvids europeus i peninsulars, en els quals es dóna cap a la tardor, motiu pel qual també el seu període gestacional és més llarg, aproximadament d’uns 10 mesos.

La diapausa evita que les cries neixin en ple hivern

Aquesta gestació és tan llarga a expenses d’un alentiment del procés embrionari poc després de la còpula que arriba a ser quasi una aturada gestacional i que s’anomena diapausa embrionària o implantació diferida (Short i Hay, 1964). La diapausa evita que les cries neixin en ple hivern, quan les temperatures són extremes i hi ha una reducció important dels nutrients, el que podria portar-les a la mort. La reanudació de la gestació, ja a velocitat normal, començarà per a les cabiroles ibèriques cap al desembre-gener, pel que cada femella parirà als mesos d’abril-maig una, dos o rarament tres cries. (mitjana de 1,46 cries, Mateos i Carranza, 2000).

És comú en totes les espècies de climes temperats, on hi ha les quatre estacions de l’any, el fet que els parts i naixements es produeixen en el moment de l’any en què hi ha més garantia de supervivència de les cries. En el cas dels rumiants és durant la primavera per l’abundància d’herba, ja que és quan la femella té els màxims requeriments nutricionals coincidint amb el final de la gestació i l’inici de la lactància.

Les cries neixen desvalgudes i durant els primers dies esperen ocultes entre la vegetació l’arribada de la mare per alimentar-se i ser endreçades, constituint aquest període el de màxima vulnerabilitat per a ser depredades.

S’han trobat diferències en el sexe dels individus nascuts segons l’hàbitat ocupat per la mare (Mateos-Quesada y Carranza, 2000). Quan l’ambient és precari (manca d’aliments, aigua o molta predació) existeix una major tendència en el naixement de femelles (64,29% femelles vs. 35,71% de mascles), igualant-se aquesta proporció quan l’ambient és més favorable.

El cabirol té una relació familiar molt peculiar

El mascle no és necessari en el desenvolupament de les cries, malgrat sembla demostrat que en aquells grups familiars on el mascle roman durant la criança, aquest assoleix més riscos i augmenta la supervivència de les cries (Mateos-Quesada, 2002).

Les cries acompanyen la mare fins a la proximitat de la paridera de l’any vinent i són expulsades a partir del setè mes si són dos o tres els germans, i més tard en aquelles cries que van néixer soles, sobretot si són femelles. Un cop són expulsades vagaran deambulant fins a ocupar un emplaçament, que podrà ser en un termini d’un any per a les femelles i d’almenys tres en el cas dels mascles.

La colonització d’altres territoris no ho és mai a grans distàncies, ja que aquesta espècie, a diferència per exemple del senglar, no és molt emigrant, per la qual cosa el creixement poblacional pot comportar seriosos problemes de consanguinitat (defectes genètics), de malalties encomanables (parasitosis o plagues) o de debilitació dels exemplars per hiperconsum dels recursos. Sembla àmpliament acceptat que la població excedent de cabirols ha de ser eliminada o desplaçada, pel propi benefici de la cabana existent i, s’ha demostrat que la proporció de sexes a extraure ha de ser el més semblant possible. Els mascles són, donat el caràcter de preuat trofeu, els “naturalment” perseguits, però, quines femelles hem d’eliminar?

Parlant exclusivament de gestió i intentant deixar de banda l’ètica, hem de saber que, donat el llarg període gestacional de les cabiroles, gairebé totes les femelles en edat fèrtil estaran sempre prenyades (ho estan, com hem dit, 10 mesos a l’any). Això no ha de ser doncs l’impediment per disparar.

Hi ha qui pensa que s’han d’eliminar aquelles que duen només una cria, per ser “dolentes” criadores, però es contradiu amb la idea de reducció del nombre d’animals: interessa doncs treure aquelles que crien més.

També és prou comú la idea d’eliminar les femelles que en època de cries no en porten cap. Però aquestes solen ser les més joves o les que han tingut la desgràcia de perdre-les. Per selecció natural les femelles que perden les cries seran més expertes i precavides al següent any i no sempre la pèrdua obeeix al fet de ser una dolenta mainadera. Hi ha estudis que relacionen directament mortalitat perinatal i a la presència més gran de guineus (Vulpes vulpes) a la zona i la mortalitat dels tres primers mesos de vida a la de l’existència d’àguiles reials (Aquila chrysaetos). Eliminar les mares que han perdut les cries per predació suposa eliminar alhora les femelles amb més preparades per a la supervivència de les seves futures cries.

S’accepta el fet que els animals més vells són clars candidats, però s’ha de tenir en compte que l’esperança de vida de les cabiroles pot sobrepassar teòricament els 10 anys i almenys fins als 8 anys encara són fèrtils.

Cada cop més els experts reconeixen com eficaç eliminar els grups familiars complets (mare i cries) independentment de l’edat de les mateixes i aquelles amb més nombre de cries, si el que volem és reduir el seu nombre.

En tot cas el que queda clar és que les femelles també s’han de gestionar si volem tenir una població sana i saludable, amb prou aliments disponibles per a garantir la supervivència de l’espècie i, a més, no s’ha de desmerèixer la captura d’aquestes per l’únic fet de no tenir banyes. Una cabirola també és un digne trofeu i, per descomptat, una carn fina i de reconeguda exquisidesa.

Referències

Acevedo, P., Delibes-Mateos, M., Escudero, M.A., Vicente, J., Marco, J.& Gortázar, C., 2005. Environmental constrains in the colonizacion sequence of roe deer (Capreolus capreolus Linnaeus, 1875) across the Iberian Mountains, Spain. Journal of Biogeography, 32: 1671-1680.

Acevedo P., Ruiz-Fons, F., Vicente, J., Reyes-García, A.R., Alzaga, V.& Gortázar, C., 2008. Estigmating red deer abundance in a wide range of management situations in Mediterranean habitats. Journal of Zoology, 276: 37-47.

Acevedo P., Ferreres, J., Jaroso, R., Durán, M., Escudero, M.A., Marco, J. & Gortázar, C., 2010. Estigmating roe deer abundance for pellet groups counts in spain; an assessment of methods suitable for Mediterranean wood-landas. Ecological Indicators, 10: 1226-1230.

Boisaubert, B. & Mouron, B., 1997. La situation du chevreuil en France. Bulletin Mensuel de l’Office National de la Chasse, 218: 22-25.

Marco, J., Herrero, J.,Escudero, M.A., Fernández-Arberas, O., Ferreres, J., García Serrano, A., Giménez-Anaya, A., Labarta, J.L., Monrabal, L.& Prada, c., 2011. Veinte años de seguimiento poblacional de ungulados silvestres en Aragón. Pirineos, 166: 135-157.

Mateos-Quesada, P., (1998). Parámetros poblacionales y sistema de apareamiento del corzo en las Villuercas. Tesis Doctoral. Facultad de Veterinaria. Universidad de Extremadura. Cáceres.

Mateos-Quesada, P., Carranza, J. (2000). Reproductive pattems of roe deer in central Spain. Etología, 8: 9-12.

Putman, R., 2003. The deer manager’s companiom. Swan Hill Press, 180 pp. Bath. Reino Unido.

Ruiz , _M.J., Roldán, E.R.S., Rey, I., Malo, A.F., Gomendio, M. (2007). Genetic variabilty influences physical condition in male roe deer. Galemys, 19 (Número especial): 159-168.

Sáez de Buruaga, M., 1997. La ordenación cinegética en la caza mayor. I Curso de Gestión de Cotos. Fundación para el estudio y defensa de la naturaleza y de la caza mayor, 37-56. Madrid. España.

Short, R. V., Hay, M. F. (1964). DElayed imlantation in roe deer. Reprod. Fertil., 9: 373.

Sinclair, A.R., Fryxell, J.& Caughley, G., 2006. Wildlife Ecology, Conservation and Management. Blackwell Publishing: 450 pp. Oxford (Reino Unido).

Strickland, M.D., Harju., Mc Caffert, K., Miller, H., Smith, L. & Stoll, R., 1994. Harvest management. REsearch and management techniques for wildlife and habitats. (ed. T.A. Bookhout) , 445-473. The Wildlife Society, Bethesa, Md. Estados Unidos.

---