La Ploma del Pintor

L’eterna viatgera

Enric Vélez

Enric Vélez – Barcelona – 24/08/2019

Amb les baixes pressions, com ara quan preludia tempesta, em ve sovint la migranya. Com senglar recelós busco les ombres, la foscor i el silenci. Les píndoles vasoconstrictores que haig de prendre em disminueixen el reg cerebral i entro en un estat d’estupor que s’assembla molt al somni. Això em tele transporta al regne de la narcosi, al món de la quimera on es barregen desitjos, records i fantasia.

Els valors es transmeten de generació en generació

Avui he retornat a la infantesa i he tornat a sentir les fascinants converses amb l’oncle i el pare sobre la caça antiga; a les històries que, amb veu suau i pausada, esculpien el meu cervellet immadur emmotllant el marbre de la meva forma de vida.

Els avantpassats habitaven al nord peninsular, al més remot paratge de l’estepa cerealista, ja immersos a la Montaña Palentina, a cavall de les planícies burgaleses i a tocar de les verdes valls càntabres. Terra d’ossos i llops… i de molta guatlla.

L’avi, que ja duia el gen, va morir caçant. El pare m’explicà que un dia va sortir a caçar llebres i va trigar tres dies i tres nits en tornar a casa. Acabaven de caure les primeres neus i el dia de gràcia era una oportunitat que no es podia deixar perdre. Després, les nevades serien interminables i el més de metre i mig de neu duraria llargs mesos fent la caça del tot impracticable. La roba era molt precària, les cames s’envoltaven amb trossos de pana lligats amb cintes de cuir i el calçat, gens impermeable, poc trigava a posar els peus en contacte amb la crua natura. Arribà tremolant, amb dos llebres regulars, s’estirà al llit i mai més va despertar.

Al poble, que ara descansa mort sota el pantà, només hi havia dues escopetes: la del mossèn i la d’ell, que era l’alcalde. Però d’haver-n’hi més tampoc no se´n faria molt d’ús. Els cartutxos, per descomptat auto carregats, eren un autèntic luxe.

Aneu pensant perquè sense existir “cupos” ni normatives, hi havia tanta cacera: tota era salvatge, per tant dura, i la pressió que s’exercia sobre ella, pràcticament inexistia.

gossos darrera guatlla

L’alternança de cultius era clau per la biodiversitat

Les grans extensions de conreu estaven totalment parcel·lades i l’enorme catifa vegetal alternava cereals amb llis i remolatxes, límits de lamiàcies i bàlecs, brolls d’aigua gèlida i pura, merdes de bou de llaurança i ànimes de tanta vida fosa des dels albors de la Terra.

Si proveu de tancar els ulls en paratges similars, ràpidament sabreu a què em refereixo. El camp parla i sedueix: desplega els cants corals de cotolius, boscarles i guatlles, totalment a capella; i emana el perfum de l’espígol, de la camamilla, de la sega de les civades o simplement del sòl moll després de la pluja. Es pot sentir la frescor a les galtes a l’alba de la tardor o com piquen els avantbraços arremangats sota els primaverencs migdies.

Ara el camp plora callat. Acluqueu els ulls i sentiu el seu silenci, trencat si s’escau pel sanglot poruc d’alguna merla.

300 guatlles en una jornada!

Molt abans que la guerra regirés la història, embotellats en els primers cotxes que trepitjaven l’altiplà castellà, venien en excursió anual ubèrrims madrilenys i bilbaïns, atrets per la plètora de les guatlles, a “practicar” autèntiques matances. Deia l’oncle que un caçador que es prestés, si disposava d’un gos mitjanament ensinistrat, en podia fer tres-centes en una única jornada. I sense gos, petejant blats i rostolls, fàcil que superés les cinquanta, tal era la seva abundància. La fama va córrer com la pólvora i en pocs anys els ferrocarrils venien cada cop més carregats de caçadors de tota la península en un creixement proporcional al del buidament progressiu dels seus sarrons. Cap als anys 70, segons m’explicaren, mitja dotzena era una bona perxa. Això, tècnicament, ara se’n diu efectes de la sobrepressió. I tan aviat com va córrer la fama, per carta o a viva veu, va escampar-se la decepció. Les guatlles, renyades i escamnades, van agafar el costum de marxar.

 germà Enric Vélez

I quan varen explorar la reconquesta del territori perdut l’home del progrés va fer dos grans canvis:

  • La concentració parcel·lària, que destruí els llindars i creà els monocultius, el que equival a eliminar els refugis i la varietat d’aliment.

 

  • La conseqüent i ja possible substitució de la falç manual per la veloç màquina segadora amb la qual es devastava el refugi a descomunals passes de gegant. Les segadores van suposar la gran aniquilació de les nostres petites estimades. Quan la sega d’extensions quilomètriques es feia a mà, les guatlles tenien tot el temps del món per desplaçar-se una mica i acampar més enllà de manera tranquil·la. Podien inclús tornar al cap de pocs dies sobre el segat, tan aviat com haurien crescut les males herbes perquè la sega durava mesos. Amb la maquinària pesant, que treballa dia i nit (cosa que ja representa una massacre de nius, polls i adults), en quatre dies queda el camp despullat de refugi; nu de vida.

Per si no n’hi hagués prou, algun geni, no gaire després, va importar els insecticides, en constant evolució de potència i espectre cada cop més ampliat. També van arribar les llavors endurides i de creixement ràpid, les malalties introduïdes per la producció en granges, les soltes incontrolades d’híbrids, … Què us he de dir?.

cacera guatlles

Les guatlles sempre tornen. Primer els mascles i després les femelles.

Però malgrat el dur viatge, malgrat les dificultats que les hem posat, malgrat els canvis del clima, malgrat que la desorbitada i no reglamentada caça africana amb els mitjans no selectius i d’extermini (xarxes invisibles, xarxes japoneses i altres), malgrat tot, com els salmons, les aquí nascudes, com programades, tornen perseverantment a la seva pàtria natal a procrear i tancar el cercle de les seves memorables existències. Quin prodigi d’adaptació! Per estrany que ens sembli, cada any, com un miracle desitjat, ens tornen a venir.

enric vélez

Les petites rabassudes ens arriben veloces, saltant des del Marroc i Algèria, ben aviat; cavalcant de prop les onades, empaitades pel migjorn i pel llebeig, en frenètica calabruixada. Els més primerencs: els mascles, ràpid s’afanyen a fer seus els millors paratges on conquerir les femelles, més ressagades, a les que baixaran del cel negre a cop de nocturna serenata.

Si l’atractiu és suficient, no serà una escala sinó una parada, perquè la travessa de pujada arriba tan amunt que els homes, si emulessin la seva travessia, sentirien tres idiomes diferents.

Del botet i la xarxa al gos de mostra

No és aquesta una espècie fidel ni per part d’un ni per part de l’altre, això m’ho va ensenyar fa molts anys un caçador i amic jaenès (si que en sabia aquell home!) de qui vaig aprendre els més guardats secrets de la caça del mascle amb el xiulet de femella.

L’alta promiscuïtat bilateral de les nostres “gordinflones” les incita a copular ells amb moltes elles i elles amb molts ells, en molt poques hores i només aterrar del seu llarg viatge.

Però malgrat la disposició al putiferi amb la qual estan xipades, no és gens fàcil enganyar a qui vols i quan vols: caçar un cabirol no costa gaire però caçar el cabirol que vols és una altra cosa. No sé si m’explico?

Les mans expertes del pianista han de tocar perfecte cada estrofa (de contacte, de reclam, de rebuda, etcètera) i amb el to i la intensitat que requereix cada ocell, en cada moment de l’obra. El vell guillot m’alliçonava: –És com colar-se en una orquestra que ja hagi començat a tocar, agafar-ne l’instrument dominant i tocar tan bé que ningú no se n’adoni que has arribat i que ets forà. I fer-ho tan rebé que acabis dirigint tu l’orquestra-.

 

Quantes nits de lluna gaudint dels sobrevols. Quantes tardes tremolant en veure obrir-se el blat pel cec venir del galant en serpentejant camí cap a la petita xarxa. Quin goig portar-lo fins a la barbeta on, enganxades les mans a l’engany, xoquen dos petits ulls amb els dos nostres. Encara ara puc sentir el “ma-mau” que em posa la pell de gallina i l’arrencada quan obres la mà per tal que l’estafat voli. Quina remota i màgica ciència, transmesa des dels albors de la història, obligada a inexplicable desaparició, càstig dels pseudoentesos governants, forjats en modernes biblioteques.

Sort que encara ens queda la puresa de la caça a mà amb el nostre company de batalles; el fet de gaudir del rastreig i la mostra pètria de l’associat. Les poques jornades de consol del qual va ser una història arrelada a les nostres carns, estampes precioses que passaran a l’àlbum dels records interminables dels, com jo, col·leccionistes de sensacions.

La mitja veda és mitja vida.


Deixa un comentari

MussapPublicitat