La reina, al salt.

La perdiu roja brava s’està acabant.

Enrere queden les històries, ja no sé ni si certes o no, que ens explicaven els pares, els avis i els vells del poble, la majoria avui difunts, on un caçador en un matí tornava a casa després de tres hores feinejant, o bé perquè ja havia buidat la canana o perquè ja portava una dotzena de perdius al sarró. Enrere queden també aquells vols de vint-i-tantes, que sortien, una darrera l’altre, a cada camp de xeixa, a cada vinya, esparverats.

La perdiu roja brava, la de genètica pura, la que segur comparteix ADN amb el Tyrannosaurus rex, se’ns acaba. A canvi ens ha vingut un mal succedani de plàstic, un molt dolent imitador. Els criadors, com els pares d’un nen ximple, s’embacinen en defensar-la. Que si vola molt bé, que si tampoc no aguanta, … però nanai. És que ni estèticament. Cert que amb la metzina adequada al pinso (a base de vitamines i colorants) aconsegueixen envermellir potes, bec i rivet periorbitari, però ni de lluny és el púrpura intens de les nostres feréstegues estimades. Els falten els brots tendres sàviament seleccionats a cada estació, els grans de les plantes silvestres minuciosament triats, les lànguides hores de la migdiada sota el sol, els banys de sorra, l’àcid fòrmic de certs insectes i les pedretes minerals que un dia la mare els va fer tastar abans de la primera muda de plomatge.

Curiós aquest petit cervell, de tot just la mida d’una ametlla, on s’acumulen entrellaçats milers d’ensenyaments: els transmesos pels progenitors a l’etapa de polls i els apresos durant les seves dures existències. Els pares els ensenyaran a aixafar-se i fondre’s amb el terra quan el punt minúscul amunt del cel és la silueta retallada del baharí i, molt en canvi, ni immutar-se quan els sobrevola l’esmolada figura del torlit o l’ombra lenta de la fredeluga. També a trobar la gota d’aigua de la rosada al matí sota les fulles dels lliris bordencs i dels porradells, a peonar tan veloçment com sigui possible darrere l’ultrasònic cric-cric de la mare i evitar el vol, mentre el pare gall espera amb tremp que el sobrepassi el perill a la distància justa per arrencar-se piulant sorollosament cap a la direcció contrària, proporcionant a la família uns preuats segons d’avantatge amb la indecisió generada. Quants vells perdigons entregaran així la vida per salvar-ne mare i fills! Quina lliçó de sacrifici i de noblesa deixar-se matar per guarir la prole i amb quina inqüestionable determinació prenen tan valenta i arriscada decisió. Tanmateix heretaran el coneixement dels refugis segurs, els “perdederos” que diuen els castellans, cap a on dirigir el vol ras quan el temut perseguidor mostra la seva faç més agressiva i tenaç. Sabran, fruit també de les ensenyances, trobar el turó a sotavent on passar les nits agrupades, a l’abric de la lluna, adormides pel xiular del xut. El caçador expert trobarà les muntanyetes de deposicions dejeccionades durant la nit i podrà saber els costums i comptar els membres del bàndol, no calent-li pas veure’l, amb molta major precisió que amb els rebolcalls, ja que durant el bany de sorra, sempre algunes sestegen o romanen vigilant i no deixen pas la petja de la seva existència. La textura de les femtes del primer traç o els plomissols que suren als recents pouets, si és que n’hi han, del segon rastre, mostraran a qui les empaita el temps que fa que hi van estar.

Perdius híbrides

El turó que sempre ha tingut perdius sempre en tindrà. Ni que s’exterminin les que hi ha. Això és fàcil de comprendre: els bons llocs són bons llocs no a caprici, sinó per alguna cosa més. Ben segur tenen rics sembrats i aigua a la vora, bona talaia des d’on vigilar i des d’on cridar-li al camp que aquell comptat té amo, un bon fort inaccessible on atrinxerar-se si cal i una zona geotèrmicament apetible, amb obagues i solanes on reposar. Aquest petit Edèn sempre serà conquerit pel més poderós dels mascles i atraurà la més capacitada de les femelles amb la que criarà un nombrós vol. Però serà un terreny molt desitjat i, quan el patriarcal guerrer decaigui, un de més fort l’expulsarà per formar nova família, en un cercle de recanvis que mai acabarà. Ja pel febrer, el nou zel disgregarà els components i els joves marxaran a explorar nous territoris, moguts per l’instint d’allunyar-se (creat per l’evolució per tal de no generar consanguinitat) o a cops de bec i esperó del pare qui, enfervorit, no pot governar les seves ganes d’enamorar.

Tant el caçador com el gos han de tenir calma, tenacitat i simbiosi

El bon caçador sap, mirant el mosaic del paisatge, quin puig o quin serral tindrà un bàndol i, amb una mica més d’imaginació, cap a quin fort les ficarà si sap entrar-les i, lògicament, la jugada li surt bé. Aquesta part de l’estratègia és fonamental per fer alguna cosa productiva en terres desconegudes i és un avantatge molt més gran que ser un bon tirador o tenir molt bones cames. S’ha de fer l’esforç de pensar el que faries si fossis una perdiu. I després comprovar. Els èxits ensenyen tant com els desbarats però, el més important, és no desmoralitzar.

El gos també ha de ser destre. El bon nas només pel cobrament. Per a trobar-les d’inici, totes arreplegades, no li caldrà tant. La calma, la tenacitat i, sobretot, la simbiosi amb el seu amo són, sense dubte, molt més importants. El caçador amb la seva destresa i experiència porta el gos a la zona on deuen estar. El gos ha de localitzar-les i indicar-li al caçador on són. No cal la parada o mostra, que amb les braves costa d’aconseguir, però si cal saber esperar el company i intentar aixecar-les cap on l’escopeta pugui mirar. Un bon gos sobra; dos, molt han de saber-se respectar i, alhora, també s’han de saber governar. Més de dos fan aquesta caça pràcticament impossible. El caçador al salt cerca selectivament amb precisió quirúrgica els llocs on, depenent del moment del dia i del temps, creu que poden estar les roges, però no bat el terreny, camina amb sigilosa marxa i en absolut silenci. No caça espantant, sinó sorprenent la peça. Si és que pot, és clar, perquè en aquesta partida d’escacs, les negres també hi juguen.

La perdiu brava no viu, sobreviu, com les altres bèsties feréstegues, en un paisatge que coneix a la perfecció des que hi va néixer i a on, indefectiblement, morirà. Identifiquen sense cap dificultat qualsevol altre habitant dels seus camps i, igual que nosaltres podem, amb un mínim d’ensinistrament, diferenciar pel cant un gafarró d’una mallerenga o, pel vol, un xoriguer d’un falcó mostatxut, elles són ben capaces de reconèixer tots els seus veïns i, per descomptat, també aquell malintencionat visitant que ve esporàdicament amb l’escopeta a l’espatlla i gos perdiguer.

Perdius braves

La perdiu escamada fuig de batalla, com els vells mascles de senglar, només sentir tancar la porta del cotxe o tan aviat com ens veu aparèixer a l’horitzó. Recorda segur la plomada que, després de l’enorme estrèpit, va fer despenjar-se del bàndol, fulminat, el seu germà. I no ho oblidarà mai. Si arriba el cas sabrà amb els microsorolls i els ulls ben oberts, explicar-li als fills que allò que puja la serra, petit i maldestre, trepitjant el camp ensordidorament, porta la mort a les mans si no t’afanyes a posar-hi terra i obstacles entremig.

Al contrari, la que portant o no gens de chukar ahir tenia un bevedor groc ple d’aigua neta i una tremuja metàl·lica plena de grans pelats, quan la deixen a la serra, està servida. Morta de gana i set, sense saber trobar amb què omplir el pap, s’anirà sentint dèbil, famolenca i sola. Les gèlides nits de la temporada faran la resta i l’abraçaran amb l’hipotèrmic desenllaç. Això si, abans els sorolls dels seus budells buits no arriben a la finíssima oïda del gat mesquer o el seu aroma de pollastre urbanita no viatja amb la brisa fins al nas del guillot. I si ve l’home amb el gos, mirarà absorta com aquest se li apropa i, després, en no reconèixer-lo, li entrarà el pànic i s’aterrarà, paralitzada. Només amb els cops de peu a l’amagatall i les empentes de trompa del seu quadrúpede acompanyant, se li despertarà del fons de la seva ànima el remot bri que li queda del seu ancestral instint, el just per aixecar el darrer vol, rectilini i alt, abans de caure rebentada. Que fins i tot en caure, la brava sap ser brava. I, si li queda un respir de vida, correrà com ànima que porta el diable allunyant-se tant com pugui, fins que, o bé se senti segura, o el cor decideixi apagar-se per sempre.

El caçador autèntic no en compta quantes, n’explica una!

El caçador autèntic defuig de les soltes i del nombre. Per comprar carn ja hi té la botiga. I de fer-ne més o menys no li és. No en compta quantes, n’explica una. No hi veu caça, la hi sent. El perdiguer al salt té la gran sort de gaudir de cada detall dels que altres ni hi pensen. Interpreta el que li diu el seu gos, mira d’entendre-li la mirada (i viceversa), sap descobrir si hi eren (el gos toca) i cap a on van. Sap quan el gos li diu que ja estan properes (el calent) i tremola si el seu company es queda petrificat. Perllonga la mà en forma de tret enviant una gran hòstia, salta en veure esfondrar-se la reina i plora en veure com el seu fidel aliat, boig de content, li entrega a la mà. Després acaricia la peça, l’olora, la mira amb tendresa i, respirant profundament alhora que omple les seves retines de paisatge i de temps, dolç i salat, s’enorgulleix … i se’n penedeix. En estrany ritual la guarda a la butxaca del jupetí (mai la penja) i la recorda quan l’esploma per cuinar-la i per sempre més.

El caçador de reines no vol cap foto. No les portarà a ensenyar-les al bar. No competeix amb ningú altre que no sigui amb elles i mai sense el seu aliat. No necessita ningú més al seu costat. Busca la solitud del camp en companyia de qui sense parlar li parla, i gaudeix de transposar serres i camps, olorant farigoles i romanís, llepat per boires i gebres matineres, i daurat pel sol, tímid i apagat, de les llargues jornades d’hivern.

El dia que ja no es pugui perseguir la reina, ell i el seu gos de cop se sentiran vells i, llavors si, el podrem trobar, solitari, a qualsevol bar sostenint absent un got de vi, ofegat en el fang de la seva pròpia incertesa.