Estudios

La alimentación de los torcaces

Salvador Riera y Ibern - Barcelona - 07/13/2016

El torcaz (Columba palumbus), ha sido una de las especies cinegéticas a las que se dedica más tiempo entre las diferentes modalidades de caza.

Una de las bases para el éxito de su cacería es conocer lo mejor posible? Lo que pasa también, obviamente, con las otras especies? sus costumbres etológicos, es decir donde anidan, donde s'assolellen, donde estancia, donde se cobijan los días de viento, donde van a comer y sobre todo, qué comen.

torcazMIKEL

Objetivos

Ultra hacer estas observaciones mientras se practica su caza o mejor, en los días previos a la partida, siempre es aconsejable a la hora de esmocar-los, fijarnos cuidadosamente en que llevan el buche y así, en función de la lugar donde han sido cazados, de la hora, de la estación, mientras que hace, etc., poder hacer deducciones que serán muy provechosas de cara a establecer la estrategia de caza para jornadas venideras.

Evidentemente, no comen el mismo las torcaces del Montseny y del Montnegre que las torcaces del Segrià o del Plan de Urgell.

Y como en los últimos quince años he tenido la oportunidad de alternar cacerías en estos dos hábitats tan diferentes, haré a continuación una comparación de la base alimentaria del colúmbido tal como he podido constatar.

Observaciones constatadas

Al les vessants vallesanes dels Montseny i el Montnegre, la diversitat dels ecosistemes muntanyencs, amb els boscos de faig (Fagus selvatica), les castanyedes (Castanea sativa), els alzinars (Quercus ilex) les suredes (Quercus suber), juntament amb les pinedes de pi pinyer (Pinus pinea), els reductes de pi bord (Pinus halepensis), pi insigne (Pinus radiata) i de pinastre (Pinus pinaster) i els boscos mixtos que aquestes espècies configuren, amb el seu característic i a voltes prou atapeït sotabosc, i les masies amb les seves feixes discontinuant els paisatge arbori, configuren un hàbitat prou idoni pel seu establiment, això sí, en densitats que no tenen res a veure amb les que avui es poden trobar a les comarques lleidatanes esmentades. (Vull remarcar que no estic parlant de les humanitzades poblacions de tudons de les ondulacions vallesanes centrals que sí són copioses i que van en augment.)

La base de la seva alimentació allà són la faja, i les glans de roure, alzina o surera, ?que venen a madurar en aquest ordre? durant la tardor i l’ hivern. En aquesta època també mengen lledons (Celtis australis), heures (Hedera helix) ?només si la gla escasseja?, i la flor de l’arboç (Arbutus unedo). Curiosament, no he vist mai en cap pap ni una sola cirera d’arboç ni una castanya, que també n’hi ha de petites en determinades perxades, sobretot els anys de sequera. A les rouredes de les parts culminants, on tant m’ agrada caçar-hi, també he trobat paps amb contingut gairebé exclusiu de cecdis (Cynips quercusfolii), que es fan al revers de les fulles dels roures africans (Quercus canariensis).

A la primavera i a l’estiu, surt a les feixes de les poques masies actives, o baixa als conreus de les fondalades cercant el blat (Tritium sativum), la civada (Avena sativa), l’ordi (Hordeum vulgare) i altres gramínies o lleguminoses, com ara els fesols menuts (Phaseolus vulgaris) i els tapissots (Lathyrus ochrus). No desdenya tampoc, quan n’és el temps, baies i fruites, com les cireres (Cerasus avium), les maduixes (Fragaria vesca), els raïms (Vitis vinifera), les figues (Ficus carica), els ramells de saüquer (Sambucus nigra), les escopetasses o raïms de moro (Phytolacca americana) i els lledons (Celtis australis).

En primavera es cuando más justos de comida y también los he visto alimentándose,? Que no en el tintero, ya que es tiempo de veda? de yemas de roble, ciruelo (Prunus domestica) y más regularmente, de flor de acacia (Robinia pseudo-acacia). También bajo la hojarasca del bosque aún encuentran alguna bellota que ha aguantado la descomposición. Estas bellotas? Todo de encina? son un recurso trófico hasta el mes de agosto.

Y también le gustan los piñones, cosa no muy conocida, sobre todo los de pino marítimo, que se los traga enteros. A menudo bordea los torrentes buscando descabezar las hebras tendral de la hierba fresca y abrevarse, al anochecer.

Al Segrià i al Pla d’ Urgell, en canvi, l’ hàbitat és ben diferent: aquí hi dominen els conreus de cereals, alfals (Medicago sàtiva), fruiters: pomes (Pirus malus), peres (Pirus comunis), préssecs (Pirus persica), nectarines (Prunus persica var nectarina), cireres, raïms, etc., gira-sols (Heliantus annus) i blat de moro (Zea mays). Més puntualment altres plantacions com les de mill (Panicum mileacium), pèsols (Pisum sativum), altres lleguminoses etc. Intercalats entre els cultius hi ha bosquets de pi bord (Pinus halepensis), i vora alguns canals o basses de reg, alguns peus de pollancres (Populus nigra). Aquests, junt amb els pins blancs, són gairebé, doncs, els únics arbres que podem trobar en aquestes planes agrícoles.

Aquí l’alimentació fonamental són els cereals d’ estiu ?blat, ordi i civada? els aquenis de gira-sol i el blat de moro. Els fruiters poca cosa aporten a la dieta, llevat de les cireres, els raïms, ?molt localitzats a Raimat?, i les figues dels arbres que encara que no siguin en forma de plantació creixen en alguns marges. Ocasionalment he trobat en el pap també algun cargolí (theba pisana).

El maíz no lo comienzan a consumir hasta octubre cuando se inicia el tiempo de la recolección. Los pocos rastrojos de maíz que no son desgarrados para la inmediata siembra de cereal de verano, son los que les proporcionan alimento durante el invierno e incluso parte de la primavera.

En verano y en otoño, pues, es cuando encuentran aquí el máximo de comida, mientras que en el Montseny y el Montnegre la disposición más alta de alimento se da en otoño y en invierno.

conclusiones

Los cambios socioambientales en las dos áreas comparadas son decisivos para entender la densidad de la especie.

Mentre la despoblació de les masies disseminades ja ha provocat una dràstica disminució dels tudons al bosc els últims quaranta anys, ara podrien començar a perillar per una altra circumstància, les encara reeixides poblacions lleidatanes. En efecte, aquí, malgrat la quantitat de gra que hi ha als camps, la diversitat de recursos no és tan gran com a les comarques barcelonines i gironines, ja que la dieta possible no és tan variada.

El perill rau en l’explotació cada vegada més intensiva de la terra per treure’n dues collites a l’any. Ja queden lluny els guarets, i la proliferació d’ infraestructures i equipaments hidràulics han fet augmentar notòriament els regadius que permeten regar gira-sols i panís, que necessiten molta aigua i l’augment desorbitat del preu dels cereals d’estiu, del blat de moro i de les pipes per causa del seu ús com a precursors del bioetanol, animen els pagesos, que un cop collit un cultiu, la terra es treballi immediatament per a plantar-ne un altre. Així, cada vegada són més les finques en què darrere del blat s´hi planta blat de moro o pipes i, de seguida, altra vegada blat, amb la qual cosa els tudons no tenen temps de beneficiar-se dels rostolls.


Deja un comentario

MussapPublicidad