Malalties de l'isard (Gènere Rupicapra) | Cinegeticat - gestió, caça i equilibri
Actualitat

Malalties de l’isard (Gènere Rupicapra)

Malalties de l'isard (Gènere Rupicapra) 1

SEFaS (text i imatges) – Publicat a la revista 4, Gener 2015 de Cinegeticat

L’isard és un petit remugant de muntanya natiu del centre i el sud d’Europa i Àsia Menor, on es presenta en dues espècies: l’isard del nord (Rupicapra rupicapra) i l’isard del sud (Rupicapra pyrenaica). La primera espècie es troba en nombrosos massissos, com els Alps, els Balcans, els Carpats, el Tatras i el Caucas, i ha estat introduït a Argentina i Nova Zelanda.

La segona espècie es distribueix al sudoest d’Europa, on es presenta en tres subespècies: l’isard dels Apenins (R. p. ornata), que es troba a Itàlia i es considera vulnerable ja que només hi ha tres subpoblacions i el nombre total d’individus és petit; l’isard del Cantàbric (R. p. parva), que és a la Serralada Cantàbrica i l’isard pirinenc (R. p. pyrenaica), localitzat a les muntanyes dels Pirineus.

A Catalunya, l’isard ha experimentat un increment durant les últimes dècades gràcies a una protecció i gestió adequades, tot i que més recentment aquesta tendència s’ha invertit a causa de l’aparició de processos patològics, com ara la pestivirosi. En general, l’isard pateix les mateixes malalties que afecten els remugants domèstics, tot i que algunes d’elles es poden manifestar de forma molt diferent. En aquest article no es pretén fer una descripció exhaustiva de totes les malalties que poden afectar l’isard, sinó assenyalar les que tenen una incidència més gran sobre les seves poblacions, o aquelles que podrien arribar a tenir importància per a la sanitat de les espècies domèstiques o la salut pública.

Malalties de l'isard (Gènere Rupicapra) 2
Pestivirosi (malaltia de la frontera) de l’isard
MALALTIES INFECCIOSES

Pestivirosi
La pestivirosi de l’isard és una infecció vírica d’aparició recent, però que es coneix des de fa molts anys a l’ovella i la cabra. En aquestes espècies l’afecció que ocasiona s’anomena “malaltia de la frontera”, perquè va ser descoberta a la regió fronterera entre Anglaterra i Gal·les. Fins al moment, l’isard pirinenc és l’única espècie salvatge en què s’ha identificat. La primera epidèmia va ser descrita a Catalunya, a la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars, els anys 2001 i 2002. Des de llavors, la malaltia s’ha estès progressivament i s’han produït nombrosos brots a Catalunya, França, Andorra i, més recentment, a l’Aragó, amb mortalitats molt altes, entre el 20% i el 60%, però en ocasions han assolit valors superiors al 85%. Els animals malalts presenten símptomes inespecífics, com per exemple canvi de comportament, dificultat de moviment, debilitat i aprimament, i d’altres més característics com alopècia i hiperpigmentació de la pell. Després d’aquest greus brots, han aparegut diversos escenaris epidemiològics: mentre que unes poblacions es recuperen i evolucionen favorablement, d’altres es veuen afectades repetidament i no s’acaben de recuperar, la qual cosa representa un problema per a la seva gestió. En un estudi retrospectiu es va trobar la presència del virus en dos isards mostrejats l’any 1996, és a dir 5 anys abans del primer brot de la malaltia, i s’han trobat anticossos en animals sans ja des de l’any 1990. Això indica que el virus ha estat circulant en les poblacions d’isards molt abans de l’aparició de la malaltia, sense produir mortalitat ni problemes en la dinàmica de les poblacions. És per això que la hipòtesi més probable és que l’aparició de la malaltia sigui deguda a una mutació del virus que hagi esdevingut molt patogen per a l’isard a partir de l’any 2001.

Ectima contagiós
Malaltia vírica contagiosa que en els animals domèstics afecta l’ovella i la cabra, principalment els xais i cabrits d’entre 3 i 6 mesos d’edat. Es caracteritza per crostes a la pell i a les mucoses, principalment als llavis i unglots, en les quals el virus pot conservar la seva virulència durant anys. També afecta moltes espècies d’ungulats salvatges i l’home, cosa que indica que es tracta d’una zoonosi.
En l’isard es coneix la malaltia als Pirineus i als Alps des de fa molts anys i s’observa amb les mateixes característiques que en els animals domèstics, tot i que predominen les lesions als llavis. En ocasions es produeix una tumefacció dels llavis, fàcilment visible a distància, que pot dificultar l’alimentació. Els casos solen ser esporàdics o d’un petit nombre d’individus, però sempre en animals joves i generalment durant l’hivern. La mortalitat sol ser reduïda, sempre i quan el quadre clínic no es compliqui amb infeccions secundàries. És una malaltia freqüent en ovelles i cabres a Catalunya, i pels casos que s’han observat en isards es pensa que provenen dels animals domèstics.

Brucel·losi
És una malaltia molt contagiosa que afecta nombroses espècies d’animals domèstics i salvatges, i l’home. És causada per diverses espècies de bactèries que pertanyen al gènere Brucella. En els remugants domèstics la seva incidència ha disminuït molt en els últims anys gràcies a les campanyes de sanejament. Des dels anys cinquanta es coneix aquesta malaltia a l’isard dels Alps.
Mentre que la brucel·losi en la vaca, l’ovella i la cabra cursa predominantment amb avortaments, en l’isard és una malaltia molt greu que provoca la mort de l’animal i ocasiona principalment inflamació de les articulacions i dels òrgans genitals. Els casos descrits han estat aïllats i es van produir com a conseqüència de la transmissió a partir dels animals domèstics. Per tant, no es considera que l’isard sigui un reservori de la malaltia perquè els animals afectats moren amb bastanta rapidesa i es fa molt difícil la transmissió a d’altres espècies. A Catalunya, des de l’any 1990 estudiem les malalties que afecten els ungulats salvatges i no hem trobat mai cap cas clínic de la malaltia en l’isard. No obstant això, la brucel·losi és un procés molt important des del punt de vista de sanitat animal i salut pública i ara per ara és a punt d’eradicar- se a Catalunya; per tant és necessària la vigilància sanitària de l’isard i dels altres ungulats salvatges a fi de garantir que no esdevinguin un reservori de la malaltia.

Queratoconjuntivitis infecciosa
Es tracta d’una malaltia també molt contagiosa que afecta els ulls de nombroses espècies d’ungulats domèstics i salvatges. En l’isard la malaltia té una gran incidència i la causa és deguda principalment a un bacteri anomenat Mycoplasma conjunctivae. Es coneix als Alps des de finals del segle XIX i afecta totes les poblacions d’isard, fins i tot la introduïda a Nova Zelanda. Als Pirineus, el primer brot es va descriure el 1980, encara que existeixen dades anteriors sobre la malaltia. El procés es va iniciar al Pirineu Central francès i durant els anys següents es va estendre per part del Pirineu espanyol. Des d’aleshores, s’han succeït nombrosos brots al Pirineu català. Destaquen les epidèmies de l’estiu de l’any 1990 al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i del 1991 a la Reserva Nacional de Caça del Cadí. La malaltia es pot manifestar des de formes esporàdiques a epidèmiques. Les epidèmies més greus poden afectar un nombre d’isards molt elevat, superior al 80-90%, però generalment amb una mortalitat baixa, al voltant del 10-15%, tot i que pot arribar en determinades circumstàncies a ser més alta. La malaltia es manifesta inicialment en forma d‘una conjuntivitis unilateral que es complica afectant els dos ulls i pot evolucionar a una queratitis, fase en la qual l’ull es torna blanc i l’animal perd la visió. Hi ha una probabilitat molt alta que hi hagi una curació espontània, per aquest motiu la posada en pràctica del “tir sanitari” sobre qualsevol animal que presenti a distància alteracions oculars és contraindicada. El moment de major afecció de l’epidèmia s’observa a l’estiu, en els grans grups formats per femelles i cries. La malaltia pot, de totes maneres, observar-se en qualsevol estació de l’any.

Pneumònies
Les pneumònies són infeccions respiratòries causades principalment per bacteris del gènere Pasteurella i Mannheimia. La simptomatologia es caracteritza per dificultat per a respirar, tos i secreció nasal. L’alta mortalitat que en ocasions es produeix, principalment en els animals joves, pot tenir un impacte considerable en la dinàmica poblacional. Aquestes afeccions respiratòries constitueixen una patologia important en l’isard i en algunes zones representen la primera causa de mort. Al Pirineu català, freqüentment s’observen casos en animals joves i es produeixen brots locals amb una gran mortalitat.

Tinya o dermatofitosi
Malaltia cutània superficial que afecta els animals i l’home. És causada per un grup d’espècies de fongs denominat dermatòfits (gèneres Microsporum i Trichophyton principalment). S’han descrit casos aïllats en l’isard pirinenc i alpí. En el cas de l’isard pirinenc, es va aïllar el fong Trichophyton mentagrophytes. Els isards afectats presenten zones amb pèrdua de pel, descamació de la pell a diferents parts del cos.

Malalties de l'isard (Gènere Rupicapra) 3
Isard afectat de cenurosi cerebral.
MALALTIES PARASITÀRIES

Infestació per paparres
Les paparres són paràsits altament especialitzats que poden afectar una gran varietat d’animals. Passen una bona part de la seva vida a terra, per això és fonamental conèixer la seva relació amb l’hoste i el medi ambient a fi de comprendre el seu paper com a paràsits i com a vectors de malalties. L’acció patògena de les paparres es pot resumir en quatre punts: acció espoliadora (extracció de sang per les femelles adultes), acció mecànica (picades a la pell), acció tòxica (secrecions que produeixen) i acció inoculadora (poden transmetre una àmplia gamma d’agents patògens).

Sarna sarcòptica
Malaltia parasitària, contagiosa, causada per un àcar anomenat Sarcoptes scabiei, que ha estat descrit en més de 100 espècies de mamífers de tot el món, incloent tant els animals domèstics com els salvatges, i fins i tot l’home. La primera descripció d’aquesta malaltia en els ungulats salvatges prové dels Alps, on ja al segle XIX es van descriure epizoòties greus en l’isard i en la cabra dels Alps. A Espanya, s’han produït greus epidèmies en els ungulats salvatges, entre els quals figura l’isard. El 1993 es va iniciar una epidèmia de sarna sarcòptica en l’isard de la Serralada Cantàbrica. El contacte amb cabres domèstiques infestades sembla que n’és l’origen. El primer impacte de la malaltia sobre una població d’isard és devastador, amb una mortalitat que pot arribar al 80-95%. Després d’aparèixer un primer brot molt greu, la sarna es manifesta en forma d’ones successives de la malaltia (en l’isard cada 10-15 anys) amb una mortalitat inferior a l’inicial. L’evolució de la sarna és fortament estacional, amb una mortalitat sobretot a l’hivern i la primavera. Els individus afectats manifesten picor, pèrdua del pel, crostes i aprimament. L’evolució dels animals malalts sol ser mortal i no es coneixen, fins al moment, mitjans de control eficaços.

Fasciolosi
El paràsit anomenat Fasciola hepatica, afecta el fetge dels ungulats domèstics i salvatges. Té un cicle biològic indirecte, en el qual intervé com a hoste intermediari un cargol aquàtic (Lymnaea trunculata). Tot i que és un paràsit rar a l’isard, en els última anys s’observa amb major freqüència en determinats indrets del Pirineu oriental.

Parasitosis digestives i pulmonars
Tots els animals salvatges presenten paràsits en l’aparell digestiu i respiratori, però això no vol dir que pateixin una malaltia, ja que s’estableix un equilibri que en principi no perjudica l’espècie parasitada. No obstant això, freqüentment aquest equilibri es trenca a causa de diversos factors, com ara una alimentació inadequada, un estat immunitari deficient o unes condicions climàtiques que afavoreixin la supervivència dels paràsits en el medi. Aleshores, es pot desenvolupar una malaltia. Els paràsits gastrointestinals tenen una acció “erosiva” sobre les reserves energètiques i, en conseqüència, sobre la supervivència hivernal en situacions climàtiques adverses. Els paràsits pulmonars no solen ocasionar baixes en la població, però en circumstàncies particulars poden preparar el terreny per a l’acció patògena de bacteris que poden provocar pneumònies. En l’isard, és freqüent observar animals adults que presenten cops de tos aïllats i un cert grau de dificultat per respirar, generalment com a conseqüència de la combinació de l’acció dels paràsits i bacteris.

Cisticercosi
Cysticercus tenuicollis és la fase larvària d’una tènia (Taenia hydatigena) que parasita l’intestí prim dels carnívors domèstics i salvatges (anomenats hostes definitius). Es caracteritza per ser una vesícula plena de líquid transparent que a l’interior conté el paràsit. Quan un carnívor ingereix aquestes vesícules, es desenvolupa la tènia al seu aparell digestiu, per la qual cosa cal evitar deixar-les a l’abast de gossos i altres carnívors perquè d’aquesta manera es tanca el cicle del paràsit. Pràcticament totes les espècies d’ungulats salvatges presenten cisticercs a la cavitat abdominal però la infestació sol passar desapercebuda sense tenir conseqüències per als animals, excepte en el cas d’infestacions massives.

Cenurosi
La cenurosi és una malaltia parasitària causada pel desenvolupament, normalment en el cervell i menys freqüentment en la medul·la espinal, de Coenurus cerebralis, fase larvària d’una tènia (Taenia multiceps). Principalment afecta els remugants (hoste intermediari) i especialment l’ovella, encara que altres herbívors i fins i tot l’home poden patir-la. L’hoste definitiu inclou els cànids domèstics i salvatges. Al Pirineu català s’han descrit diversos casos aïllats en l’isard. Principalment s’ha observat depressió, aprimament i en ocasions un canvi de comportament, amb pèrdua de la por a l’home, causada per l’afecció del cervell. Aquests animals afectats procedien de diferents àrees geogràfiques en què convivien amb el bestiar domèstic (ovelles). Si considerem l’alta prevalença d’aquesta malaltia parasitària en l’ovella, podem dir que l’isard entra accidentalment en el cicle ovella-gos. També, la guineu ha estat descrita com a l’hoste definitiu del paràsit.

Autors: I. Marco; J.R. López-Olvera; Xavier Fernández-Aguilar; Andreu Colom i S. Lavín.
Direcció dels autors: Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS). Facultat de Veterinària. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193-Bellaterra (Barcelona).
BIBLIOGRAFIA
1. Herrero, J.; Lovari, S; Berducou, C. (2008). Rupicapra pyrenaica. The IUCN Red List of Threatened Species. Version 2014.3. www.iucnredlist.org.
2. Herrero, J.; Escudero, E.; Fernández de Luco, D.; García-González, R. (2013). El sarrio pirenaico (Rupicapra p. pyrenaica): biología, patología y gestión (3ª Edición). Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón y Fundación para el Estudio y Defensa de la Naturaleza y la Caza, nº 46. 307 págs.
3. Lavín, S.; Marco, I; Velarde, R. (2011). Vigilància sanitària de la fauna cinegética. Dossier Tècnic Ruralcat 53, 24-27.
4. López Olvera, J.R.; Marco, I.; Casanovas, R; Lavín, S. (2009). La queratoconjuntivitis infecciosa del rebeco. Safari Club Internacional Catalunya, 31: 6-7.
5. Marco, I; Lavín, S. (1993). Malalties de l’isard. En: “La investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici”. Generalitat de Catalunya. pàg.: 121-126.
6. Marco, I.; Mentaberre, G.; López-Olvera, J.R.; Casas, E; Lavín, S. (2005). Una nueva enfermedad amenaza la población de rebeco del Pirineo. “Caza Mayor”, 79: 106-112.
7. Marco, I.; Rosell, R.; Mentaberre, G.; Casas, E.; Cabezón, O.; López-Olvera, J.R.; Velarde, R.; Lavín, S. (2007). El virus de la Enfermedad de la Frontera en el rebeco pirenaico. “Información Veterinaria 11”, 26-28.
8. Marco, I.; Rosell, R.; Mentaberre, G., Casas; E., Cabezón, O.; López-Olvera, J.R.; Velarde, R; Lavín, S. (2007). Todo sobre la situación actual de los rebecos en Pirineos. “Caza Mayor”, 105: 36-40.
9. Pérez-Barbería, F.J; Palacios, B. (2009). El rebeco cantábrico (Rupicapra pyrenaica parva). Conservación y gestión de sus poblaciones. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino. 501 págs.

Deixa un comentari

MussapPublicitat
%d bloggers like this: