La caça a Catalunya: menys caçadors, més necessitat de gestió

Vint anys que ho han canviat gairebé tot

La caça a Catalunya viu una transformació profunda.

En aproximadament vint anys, el nombre de llicències de caça ha caigut de manera molt significativa: de prop de 100.000 llicències l’any 2004 a 30.609 el 2024. Les dades de l’Anuari estadístic de Catalunya d’Idescat mostren així una reducció d’aproximadament un 69% en aquest període.

Però aquesta davallada no ha anat acompanyada d’una reducció de la necessitat de gestionar la fauna. Al contrari. Les dades dibuixen una realitat aparentment paradoxal: hi ha menys caçadors, però algunes de les espècies que requereixen gestió presenten captures cada vegada més elevades.

El senglar n’és l’exemple més evident, però no l’únic. Aquesta evolució obliga a mirar la caça més enllà de la seva dimensió tradicional i recreativa. Avui, la gestió de la fauna, la prevenció dels danys agrícoles, la seguretat viària i la vigilància sanitària formen part d’un mateix escenari.

Menys llicències, però una caça més efectiva

La reducció del nombre de caçadors és una de les dades més contundents del període analitzat.

Hi ha diversos factors que poden ajudar a explicar aquesta tendència, entre els quals el distanciament progressiu del món rural, les dificultats burocràtiques i digitals i la pèrdua de relleu generacional.

Però menys caçadors no significa necessàriament menys capacitat extractiva. Les dades recollides en el document de base apunten a un augment de l’efectivitat de la caça, que hauria passat aproximadament del 35% fins a la temporada 2014-2015 al 43% el 2022-2023.

Aquesta evolució es pot relacionar amb una millor selecció de les batudes, una organització més eficient de les colles i una major experiència i planificació.

És una dada important perquè introdueix un element que sovint queda fora del debat: el nombre de caçadors i la capacitat de gestió no són exactament la mateixa cosa.

El senglar, al centre del repte

Si hi ha una espècie que resumeix el canvi experimentat pel territori català és el senglar.

Les captures registrades han passat de 22.625 exemplars durant la temporada 2004-2005 a 68.694 el 2023-2024. És a dir, pràcticament s’han triplicat en dues dècades. La xifra de 68.694 senglars capturats el 2023-2024 consta a l’Anuari estadístic de Catalunya d’Idescat.

L’explicació del problema va més enllà de les captures. El senglar combina una elevada capacitat reproductiva amb una gran adaptabilitat i una presència creixent en espais agrícoles i periurbans. El resultat és una espècie que genera danys als conreus, interfereix en determinats espais urbans i periurbans, incrementa el risc d’accidents de trànsit i també té una dimensió sanitària.

Aquesta situació planteja una pregunta difícil d’esquivar: si deixem de caçar senglars, com evolucionaria la seva població durant els pròxims deu, vint o trenta anys?

No és només una qüestió cinegètica. És una qüestió de gestió del territori.

La fotografia de la fauna catalana tampoc és homogènia

L’evolució registrada durant el període analitzat presenta diferències importants entre espècies.

Les captures de conill han passat de 153.750 a 424.569; les de cérvol, de 912 a 4.117; les de cabirol, de 255 a 17.937; les d’isard augmenten un 1,7%, i les de mufló passen de 285 a 997.

Les dades més recents d’Idescat situen les captures de la temporada 2023-2024 en 424.569 conills, 4.117 cérvols, 17.937 cabirols i 997 muflons.

Aquestes dades reforcen una idea essencial: no es pot parlar de la caça ni de la fauna salvatge com si fossin una realitat uniforme. Cada espècie té una dinàmica pròpia i respon de manera diferent als canvis del territori, de l’agricultura, dels hàbitats i de la gestió.

Per això, qualsevol model de futur haurà de partir de dades i de coneixement específic de cada territori i de cada població.

Quan la fauna entra al camp

La relació entre fauna salvatge i agricultura és un altre dels grans fronts oberts.

Senglar, conill i cabirol apareixen com les principals espècies implicades en els danys coneguts a Catalunya. Els efectes es projecten sobre cereals, vinya, fruiters i olivera, però també sobre pastures, tancaments, parcs i jardins i sistemes de reg.

Darrere de cada dany hi ha, però, una realitat econòmica

Els ajuts públics no equivalen necessàriament al cost econòmic total dels danys.

Això situa la caça dins d’un debat molt més ampli: com aconseguir que la convivència entre fauna salvatge i activitat agrícola sigui sostenible per al territori i per a qui hi treballa.

El problema també circula per carretera

La fauna salvatge ja no és només una qüestió de camps i boscos. També és una qüestió de mobilitat i seguretat viària.

Entre gener i agost de 2024 es van registrar 3.570 accidents amb animals a les carreteres catalanes, una mitjana aproximada de 14,7 accidents diaris. Prop del 95% estaven relacionats amb senglars.

Les col·lisions amb fauna també han estat objecte de seguiment específic per part del Servei Català de Trànsit, que publica anualment les estadístiques d’accidentalitat a Catalunya.

La realitat és clara: la gestió de la fauna té conseqüències que van molt més enllà del món cinegètic.

Una nova dimensió: la sanitat de la fauna

En els darrers anys s’ha incorporat un altre factor a aquesta equació: la sanitat animal.

La vigilància sanitària de la fauna salvatge inclou diferents malalties i programes, entre els quals la tuberculosi, la malaltia hemorràgica vírica, la grip aviària i altres patologies que poden afectar les poblacions salvatges i, en determinats casos, tenir implicacions per a la ramaderia.

En el cas de la tuberculosi, entre 2017 i 2024 es van confirmar 180 infeccions en fauna salvatge: 171 en senglars, 8 en cérvols i una en guineu. Només el 2024 se’n van confirmar 42. Les dades formen part del Programa de vigilància sanitària de la fauna salvatge de la Generalitat.

I el 28 de novembre de 2025 es van confirmar els primers casos de pesta porcina africana en dos senglars trobats morts a Cerdanyola del Vallès. Segons el Departament d’Agricultura, es tractava de la primera detecció de la malaltia a Espanya des del novembre de 1994.

La PPA introdueix una nova dimensió en la gestió de la fauna salvatge per les seves implicacions sobre la sanitat animal i, especialment, pel risc que representa per al sector porcí. La resposta davant la malaltia ha comportat mesures específiques de vigilància, bioseguretat i control.

La caça ja no té exactament la mateixa funció

Aquest és probablement un dels canvis més importants que es desprenen de les dades.

Tradicionalment, la caça s’ha associat sobretot a una activitat recreativa i vinculada a la tradició. Avui, sense perdre aquesta dimensió, assumeix també una funció relacionada amb la gestió de poblacions, la prevenció de danys agrícoles, la reducció d’accidents i la vigilància sanitària.

Aquesta transformació canvia també la manera d’entendre el paper dels caçadors.

La seva activitat se situa cada vegada més dins d’un sistema de gestió del territori en què intervenen administracions, pagesos, ramaders, propietaris forestals, científics i altres agents del món rural.

El gran repte: adaptar les eines a la realitat actual

Les dades acumulades durant dues dècades condueixen a una realitat difícil d’ignorar: menys caçadors no significa menys necessitat de gestió.

En aproximadament vint anys, les llicències han disminuït de manera molt significativa, mentre les captures de senglar pràcticament s’han triplicat i les de conill han augmentat de manera notable. Les sèries d’Idescat permeten observar aquesta evolució a llarg termini.

Paral·lelament, els accidents amb fauna continuen formant part de la problemàtica de la seguretat viària i han aparegut nous riscos sanitaris, amb la pesta porcina africana com un dels episodis més rellevants dels darrers anys.

Aquest escenari planteja una qüestió de model

Si el territori ha canviat, les eines de gestió també han d’evolucionar.

En aquest context, el sector cinegètic planteja la necessitat d’una nova llei de caça pròpia de Catalunya, actualitzada i adaptada al territori, capaç d’abordar la gestió de sobrepoblacions, els danys agrícoles, la seguretat, els accidents amb fauna i la dimensió sanitària.

També es planteja una participació més real dels caçadors en aquest nou marc.

Més veu per al món cinegètic

Un altre dels elements que apareix amb força és la necessitat de revisar els espais de participació del sector.

El Consell de Caça és actualment un òrgan consultiu de la Generalitat relacionat amb l’ordenació cinegètica, els períodes hàbils, les mesures de control de fauna i l’assessorament estadístic.

El sector reclama una representació més real dels caçadors, més pes del món rural i una major capacitat d’incidència.

No es tracta només de modificar estructures administratives. Es tracta també de decidir quin paper han de tenir les persones que coneixen sobre el terreny la realitat de les poblacions, dels vedats i de les problemàtiques que genera la fauna.

El futur també passa per explicar millor què fa la caça

El sector cinegètic afronta un altre repte que no és menys important: el relat.

Cal avançar cap a una comunicació més moderna i professional, capaç de mostrar la caça real i d’explicar què es fa, per què es fa i quins resultats s’obtenen.

La comunicació basada en dades, transparència i divulgació pot ajudar a explicar dimensions que sovint queden fora del debat públic: el coneixement del territori, la feina de les colles, la gestió de les poblacions, la prevenció dels danys, la gastronomia o el vincle entre activitat cinegètica i món rural.

La carn de caça, una oportunitat per al territori

La carn de caça apareix, en aquest sentit, com una altra oportunitat.

El col·lectiu planteja potenciar-la com a producte local i aliment de proximitat, facilitar-ne la comercialització i transformació i reforçar-ne la presència en restaurants i comerç local.

Aquesta línia també connecta l’activitat cinegètica amb altres sectors del territori i pot contribuir a donar valor a un recurs que forma part de la gestió de les poblacions de fauna.

Sense relleu generacional, no hi haurà gestió

La davallada de llicències té una conseqüència evident: la necessitat de garantir el relleu generacional.

Facilitar l’accés dels joves, impulsar programes de formació i mentoratge i reduir les barreres econòmiques i administratives apareixen com alguns dels elements necessaris per fer possible aquest relleu.

Però el futur no passa únicament per incorporar més persones. També passa per formar-les millor.

Seguretat, gestió de fauna, primers auxilis, gossos i medi natural són alguns dels àmbits de formació que poden adquirir més importància, juntament amb el reconeixement i la difusió de les bones pràctiques de les colles.

Una gestió compartida del territori

El nou escenari demana també aliances.

Pagesos, ramaders, propietaris forestals, restauradors, administracions i caçadors comparteixen un mateix territori, encara que sovint el mirin des de perspectives diferents.

La gestió de la fauna difícilment es pot abordar des d’un únic sector. Fauna, agricultura, boscos, carreteres, sanitat i activitat cinegètica formen part d’un mateix sistema territorial.

Aquesta visió integrada serà cada vegada més necessària a mesura que augmentin els reptes associats a la fauna salvatge.

El debat ja no és només sobre caçar

La radiografia del període 2004-2024 deixa una realitat complexa damunt la taula.

Catalunya té moltes menys llicències de caça que fa dues dècades, però algunes espècies presenten unes xifres de captures molt superiors. El senglar n’és el principal exemple: de 22.625 captures durant la temporada 2004-2005 a 68.694 el 2023-2024.

Els danys agrícoles persisteixen. Els accidents amb fauna afecten la seguretat viària. I els riscos sanitaris han adquirit una importància que fa vint anys no tenia la mateixa dimensió, especialment després de l’arribada de la pesta porcina africana el 2025.

Per això, el debat de futur no pot limitar-se a discutir si hi ha més o menys caça.

La qüestió de fons és com vol Catalunya gestionar la seva fauna salvatge durant les pròximes dècades i quin paper hi hauran de tenir els diferents agents del territori.

En aquest escenari apareixen sobre la taula propostes com una nova llei de caça, un Consell més representatiu, menys burocràcia, una gestió basada en dades i territori, més reconeixement del paper dels caçadors i una aposta decidida per la divulgació i el relleu generacional.

I una idea resumeix bona part del debat: la caça no només necessita més caçadors. Necessita també més reconeixement, més divulgació, menys burocràcia i un futur atractiu per a les noves generacions.

Perquè la realitat del territori ha canviat.

I la manera de gestionar-la, inevitablement, també haurà de canviar.

---

Font de les dades: Idescat, a partir de dades del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Programa de vigilància sanitària de la fauna salvatge i informació oficial sobre la pesta porcina africana. Servei Català de Trànsit, estadístiques d’accidentalitat.