A favor de contes nous i diferents, però no manipulem els tradicionals si us plau.

Quan escolto alguna versió de conte diferent a la que m’havien explicat durant la meva infantesa m’entra una mala llet considerable i m’indigno amb el fet que algú intenti adaptar el conte segons els seus interessos.

Poso d’exemple el conte de la Caputxeta vermella.

L’argument de la versió que m’explicaven tractava d’una nena anomenada Caputxeta vermella (pel vermell del seu vestit i la seva caputxa) que havia de portar un cistell ple de menjar a la seva àvia que vivia en una cabana al mig del bosc i estava malalta. La mare va advertir a la Caputxeta dels perills del bosc si abandonava el camí principal i de l’astúcia del llop, però ella, decidida, i fent cas omís als consells de la seva mare, es va deixar ensarronar per l’engany del llop, i aquest li va indicar un camí més llarg per tal que ell pogués arribar abans a la cabana de l’àvia i poder-se-la cruspir. En veure el llop, l’àvia va aconseguir amagar-se dins un armari. Quan va arribar la caputxeta a la cabana de l’àvia, el llop l’esperava al llit, vestit d’àvia. Fent-se passar per l’àvia de la Caputxeta, va intentar menjar-se-la, però els crits i el soroll van alertar un caçador que passava per allà i, aquest, d’un tret certer, va acabar amb el llop i l’àvia i la Caputxeta van sortir il·leses de l’aventura i ho van celebrar tots plegats.

Fent recerca, aquesta versió s’aproxima molt a la que van escriure els Germans Grimm l’any 1812, tot i que la primera versió (1697) escrita per Charles Perrault, en lloc del caçador, el que salvava l’àvia i la Caputxeta era un llenyataire.

A favor de contes nous i diferents, però no manipulem els tradicionals si us plau

En qualsevol cas, persones del sector primari i del món rural són les protagonistes d’aquest conte popular europeu i, quan escolto versions diferents, alterades i tendenciosament enfocades a eclipsar el meu estimat món rural per donar visibilitat a un món aparentment idíl·lic pervertit de missatges animalistes, pseudoeco i neohipy, fa que m’indigni i m’emprenyi moltíssim. I quan això passa en l’àmbit educacional encara ho veig més greu! I és que fa temps que dic que a les escoles (i ja no parlo d’escoles de l’entorn més urbanita) estem allunyant els nostres infants del que tenim a tocar. S’han de treballar més i millor els oficis de la zona, les tradicions i la cultura del poble, els animals que ens envolten,… i vincular-ho a la gestió que en cal de tot plegat.

A les escoles treballen els lleons i els pingüins abans que els senglars o els cabirols

Continuo veient aules amb noms d’animals exòtics, treballs amb animals marins, polars, de la selva, del desert,…. i en canvi continuo seguint trobant a faltar tot això amb els animals de la zona. Podeu ensenyar una fotografia d’un isard, un cabirol, una llebre, per posar un exemple, a més d’un vailet i la majoria no sabran de què es tracta, a no ser que a la família i tinguin un malalt apassionat de la natura, i caçador com un servidor, que a les seves hores de “papa docent” s’ocupa d’ensenyar-los l’entorn immediat. La nena farà 9 anys i el xic ara en farà 3,… i continuo sense veure canvis en aquest sentit,… i sóc de poble! Imagineu-vos a la ciutat!

---