News Cinegeticat
Eduard Melero – Cardona – 16/06/2026
Catalunya necessita realment dos nous parcs naturals?
La Generalitat ha recuperat la idea de crear dos nous parcs naturals a Catalunya: l’Albera i el Montsec. Si la iniciativa acaba prosperant, el país passarà de quinze a disset parcs naturals, ampliant encara més una xarxa d’espais protegits que ja és una de les més extenses del sud d’Europa.
La proposta es presenta sota el paraigua de la conservació de la biodiversitat, un objectiu que difícilment algú podria qüestionar. Però darrere dels titulars i dels discursos institucionals hi ha preguntes que mereixen una resposta seriosa. Realment aquests territoris necessiten una nova figura de protecció? Quin problema concret es pretén solucionar? I, sobretot, qui assumirà els costos i les limitacions derivades d’aquestes noves declaracions?
La primera realitat que sovint queda amagada és que tant l’Albera com el Montsec ja disposen de nombroses figures de protecció ambiental. Espais PEIN, zones Natura 2000, àrees d’especial protecció per a les aus i altres instruments legals ja condicionen bona part de la gestió d’aquests territoris. Per això resulta legítim preguntar-se què aportarà exactament un parc natural que no existeixi ja sobre el paper.
La sensació que tenen molts habitants del món rural és que, massa sovint, la resposta no és una millor conservació sinó una nova capa de regulació administrativa.
La maquinària dels parcs
Cada vegada que es crea un parc natural neix també una estructura administrativa associada. Apareixen nous òrgans de gestió, equips tècnics, direccions, consells assessors, plans especials, estudis i procediments que acaben generant una despesa pública permanent.
És una qüestió que rarament ocupa espai als debats polítics, però que qualsevol contribuent hauria de poder plantejar. En un moment en què els boscos acumulen combustible forestal, els pagesos pateixen dificultats creixents i els serveis públics reclamen recursos, és raonable preguntar-se si la prioritat ha de ser crear noves estructures burocràtiques o reforçar la gestió efectiva del territori.
La conservació de la natura no depèn necessàriament del nombre de despatxos que s’hi dediquin. De fet, molts experts coincideixen que la clau és disposar d’una gestió eficient, basada en criteris científics i amb la implicació activa dels actors locals.
La caça: molt més que una eina de control
La caça acostuma a ser una de les activitats que més preocupació genera cada vegada que es planteja una nova figura de protecció. I no és estrany. L’experiència demostra que, tard o d’hora, les restriccions cinegètiques acostumen a formar part del paquet.
El problema és que una part del debat públic continua analitzant la caça des d’una visió simplista i profundament urbana, reduint-la exclusivament a una eina de control poblacional. Evidentment, la caça contribueix a gestionar espècies i a mantenir equilibris ecològics en territoris on els grans depredadors naturals són inexistents o insuficients. Però la seva aportació va molt més enllà.
La caça forma part de la història de Catalunya. Ha modelat costums, ha generat coneixements sobre el medi natural i ha contribuït a mantenir una relació estreta entre les persones i el territori. És patrimoni cultural, és tradició i és també una activitat social que vertebra centenars de pobles i comunitats rurals.
Les societats de caçadors continuen sent avui un dels principals teixits associatius de moltes comarques. Mobilitzen voluntariat, gestionen hàbitats, mantenen camins, col·laboren en censos de fauna i participen activament en la conservació del medi. Sovint ho fan de manera discreta i assumint responsabilitats que l’administració difícilment podria assumir sola.
Tampoc es pot ignorar la dimensió gastronòmica de l’activitat cinegètica. En un moment en què es reivindica el consum de proximitat i els aprofitaments sostenibles dels recursos naturals, la carn de caça representa un aliment de gran qualitat, de proximitat i vinculat directament al territori.
A més, nombrosos estudis científics han evidenciat que una activitat cinegètica ben regulada pot contribuir al manteniment de determinats hàbitats i al bon estat de conservació de moltes espècies. La biodiversitat no sempre augmenta amb més prohibicions; sovint depèn d’una gestió activa i d’una presència humana responsable.
Per això preocupa que la creació de nous parcs naturals pugui traduir-se en noves limitacions sobre una activitat que no només és compatible amb la conservació, sinó que en molts casos n’ha estat una aliada històrica.
La pesca: patrimoni viu dels nostres rius, el mar i embassaments
La pesca recreativa també corre el risc de convertir-se en una víctima col·lateral de noves figures proteccionistes.
Com passa amb la caça, sovint es presenta únicament des de la perspectiva de l’impacte ambiental, ignorant el paper social, cultural i econòmic que desenvolupa en moltes zones rurals. La pesca forma part de la identitat de nombroses comarques catalanes. Generacions de pescadors han acumulat coneixements sobre els rius, els embassaments i les espècies que hi habiten, convertint-se en observadors privilegiats de l’estat dels ecosistemes aquàtics.
Els pescadors són sovint els primers a detectar problemes de qualitat de l’aigua, episodis de contaminació, presència d’espècies invasores o alteracions dels hàbitats fluvials. La seva vinculació amb el medi és molt més profunda del que sovint es reconeix des dels despatxos.
La pesca també genera activitat econòmica, atrau visitants, manté negocis locals i contribueix a fixar població en territoris que pateixen processos constants de despoblament.
Resulta difícil entendre que activitats desenvolupades durant dècades de manera compatible amb la conservació puguin acabar sotmeses a noves restriccions sense una justificació tècnica sòlida i contrastada.
El sector primari, sempre sota sospita
Si hi ha un actor que acostuma a sortir perjudicat de les noves polítiques proteccionistes és el sector primari.
Pagesos, ramaders i propietaris forestals conviuen des de fa dècades amb una normativa cada vegada més complexa. Cada nova figura de protecció acostuma a traduir-se en més informes, més permisos i més condicionants. El resultat és una sensació creixent que el món rural és considerat un problema a gestionar en lloc d’un aliat imprescindible per conservar el territori.
La paradoxa és evident. Els paisatges que avui es volen protegir no han aparegut espontàniament. Són el resultat de segles d’activitat humana. Sense agricultura, sense ramaderia extensiva, sense aprofitaments forestals, sense caça i sense pesca, molts dels espais que avui es consideren d’alt valor ecològic tindrien una fesomia completament diferent.
La biodiversitat que es vol preservar és, en gran part, fruit de la interacció històrica entre la natura i les activitats tradicionals del món rural.
Una visió cada cop més allunyada del territori
La sensació de molts habitants del territori és que darrere d’aquestes iniciatives hi ha una manera determinada d’entendre la conservació. Una visió impulsada des dels despatxos i allunyada de la realitat quotidiana del món rural, on sovint es considera que la millor manera de protegir és limitar, prohibir i regular.
Però cada vegada més veus, inclosos nombrosos científics i gestors del medi natural, defensen que la conservació del segle XXI ha de basar-se en la gestió activa i en la implicació de les comunitats locals. La natura no és una peça de museu ni un escenari buit de presència humana.
L’Albera i el Montsec són territoris vius. Són paisatges modelats per pagesos, ramaders, forestals, pescadors i caçadors. Pretendre conservar-los ignorant aquest llegat seria un error tan gran com voler protegir una catedral expulsant-ne els seus constructors.
Abans de crear, cal justificar
Abans d’afegir dos nous parcs naturals al mapa català, el Govern hauria d’explicar amb total transparència quins beneficis ambientals addicionals aportaran, quin cost tindran per als contribuents i quines conseqüències comportaran per a la caça, la pesca, la pagesia, la ramaderia i la gestió forestal.
També seria desitjable conèixer quins estudis independents avalen la necessitat d’aquestes noves figures i fins a quin punt les comunitats locals han participat realment en la seva definició.
La conservació és massa important per convertir-la en una simple eina de creixement administratiu o en una bandera ideològica.
Perquè protegir la natura no hauria de significar limitar sistemàticament aquells que l’han conservada durant generacions. I perquè, de vegades, la millor manera de preservar un territori no és afegir-hi una nova etiqueta sobre el mapa, sinó confiar més en la gent que hi viu, hi treballa i el coneix millor que ningú.