News Cinegeticat
Manel Camps – Girona – 14/07/2026
La Resolució de vedes 2026-2027 torna a posar damunt la taula una realitat que el sector cinegètic fa anys que denuncia: la normativa catalana de caça s’ha convertit en un entramat de lleis, decrets, ordres i resolucions que dificulta entendre què es pot caçar, quan i en quines condicions. Més que una simple ordre anual, la Resolució de vedes s’ha convertit en un pedaç permanent d’una legislació que fa dècades que reclama una reforma profunda.
Cada temporada, més dubtes que certeses
Com cada estiu, el Departament publica la Resolució de vedes que regula la temporada de caça a Catalunya.
En teoria, hauria de ser un document senzill destinat a fixar els períodes hàbils, els dies de caça i algunes condicions específiques de la temporada.
La realitat és ben diferent.
Cada any apareixen noves limitacions, modificacions, excepcions i canvis que obliguen caçadors, societats de caça i gestors cinegètics a estudiar un document que ja supera àmpliament la desena de pàgines.
La pregunta és inevitable: és normal que cada temporada calgui reinterpretar tota la normativa?
El problema no és la necessitat d’adaptar la gestió cinegètica a l’evolució de les poblacions o als nous coneixements científics. El problema és que aquestes adaptacions es fan sobre una estructura normativa cada vegada més complexa i difícil d’interpretar.
El problema no és la conservació. El problema és la legislació.
La caça moderna ha d’estar basada en criteris científics, en la conservació de les espècies i en una gestió sostenible. Això pràcticament ningú ho discuteix.
El problema és un altre.
Catalunya continua regulant la caça amb una Ordre de 17 de juny de 1999, aprovada fa més de vint-i-cinc anys, sobre la qual s’han anat superposant decrets, modificacions, resolucions anuals i adaptacions derivades tant de la normativa estatal com de les directives europees.
Però hi ha una altra dada que evidencia fins a quin punt aquesta situació és excepcional. Després que la Comunitat de Madrid aprovés recentment la seva pròpia llei de caça, Catalunya és avui l’única comunitat autònoma que continua aplicant la Llei estatal de caça de 1970, una norma preconstitucional aprovada abans de la Constitució de 1978.
No és una qüestió simbòlica. És la constatació que Catalunya continua sense una autèntica Llei de caça pròpia.
En lloc d’actualitzar el marc legal, cada any s’afegeixen nous matisos mitjançant la Resolució de vedes.
El resultat és una regulació cada vegada més complicada.
Els morells: el millor exemple del desgavell normatiu
Si hi ha un cas que exemplifica aquesta situació és el dels morells.
L’Ordre de 17 de juny de 1999 continua incloent el morell de cap-roig (Aythya ferina) i el morell de plomall (Aythya fuligula) dins el catàleg d’espècies cinegètiques de Catalunya.
Però l’any 2022 el Decret 172/2022, pel qual es crea la Relació d’espècies protegides de la fauna salvatge autòctona de Catalunya, incorpora aquestes dues espècies al règim de protecció.
A partir d’aquell moment deixen de poder ser objecte d’aprofitament cinegètic.
Durant la temporada 2024-2025 la mateixa Resolució de vedes encara recordava expressament aquesta circumstància.
En canvi, la Resolució 2026-2027 ja no ho fa.
Ara bé, el problema no és tant que la Resolució ho recordi o deixi de recordar-ho. El veritable problema és que jurídicament continua sense actualitzar-se la norma que defineix quines són les espècies cinegètiques.
Si aquestes espècies han deixat de ser cinegètiques, el que correspondria és aprovar una nova ordre amb el catàleg actualitzat o modificar l’Ordre de 1999 mitjançant un text consolidat que elimini qualsevol contradicció.
Mentre això no passi, qualsevol caçador continua obligat a consultar diverses normes diferents per saber realment què pot caçar.
No és un problema de conservació.
És un problema de seguretat jurídica.
La guineu desapareix de la mitja veda
Una altra de les novetats és la desaparició de la possibilitat de caçar la guineu durant la mitja veda.
Durant anys aquesta opció havia estat autoritzada i permetia compatibilitzar la pràctica cinegètica amb el control d’una espècie que, en moltes zones agrícoles, exerceix una pressió important sobre la caça menor i altres espècies silvestres.
La Resolució actual elimina aquesta possibilitat sense exposar de manera específica els criteris tècnics o científics que han motivat aquest canvi.
La guineu és un depredador oportunista amb una incidència coneguda sobre diverses espècies de caça menor, especialment en territoris agrícoles on les seves poblacions poden assolir densitats elevades.
És lògic, per tant, que molts titulars de vedats i gestors cinegètics es preguntin quina informació sustenta aquesta decisió.
Quan les restriccions s’expliquen, s’entenen millor.
Quan simplement apareixen cada temporada sense una justificació pública, generen desconcert i dificulten que el sector les assumeixi com a necessàries.
La guatlla: Catalunya continua anant un pas més enllà
La guatlla és probablement l’espècie que millor reflecteix l’evolució de la política cinegètica catalana.
La seva situació poblacional preocupa arreu d’Europa i és evident que necessita una gestió rigorosa.
Precisament per això la Comissió Europea impulsa un model de gestió adaptativa, basat en censos, seguiment anual i regulació flexible dels aprofitaments.
Però aquesta gestió hauria d’estar sustentada en criteris objectius i transparents.
La Resolució manté la reducció del període hàbil i limita el cupo a quinze exemplars per caçador i dia, eliminant la possibilitat de caçar-la durant el període general.
Tanmateix, no s’han fet públics els criteris tècnics que justifiquen aquesta reducció respecte d’altres comunitats autònomes, moltes de les quals mantenen períodes més amplis o models diferents de gestió.
Aquestes restriccions tenen una conseqüència directa: molts caçadors catalans deixen de poder practicar aquesta modalitat als seus vedats durant la tardor, com tradicionalment havien fet.
Si existeixen dades científiques que justifiquen aquestes diferències de gestió, seria desitjable que l’Administració les exposés de manera clara. La transparència reforça la confiança.
Però encara hi ha una altra singularitat.
Catalunya continua sent pràcticament una excepció a Espanya en no permetre l’alliberament de guatlla comuna de granja (Coturnix coturnix) genèticament pura ni tan sols en vedats intensius o en zones d’ensinistrament de gossos.
Una prohibició difícil d’entendre quan aquests alliberaments tenen com a finalitat exclusiva l’entrenament de gossos joves, la promoció de races de mostra i la preparació de proves de treball, sense afectar les poblacions naturals de guatlla salvatge.
Una resolució anual no pot substituir una llei
La Resolució de vedes va néixer per fixar els períodes hàbils de caça.
Avui regula molt més que això.
Modifica criteris.
Introdueix excepcions.
Afegeix limitacions.
Canvia espècies.
Regula quotes.
Estableix condicions particulars.
Cada temporada es converteix en una norma nova que obliga tot el sector a començar de zero.
I encara hi ha una qüestió de fons que no es pot ignorar.
En els darrers anys moltes de les obligacions i limitacions incorporades a la Resolució poden acabar tenint conseqüències sancionadores. Però el principi de legalitat exigeix que les infraccions administratives i les seves sancions tinguin cobertura en una norma amb rang de llei.
La Resolució anual no pot convertir-se, de facto, en la norma que crea noves obligacions sancionables perquè aquesta no és la seva funció ni el seu rang normatiu.
La funció d’una resolució anual és concretar els períodes hàbils, els dies de caça i altres aspectes organitzatius de la temporada, no suplir les mancances d’una legislació que fa dècades que espera una reforma.
No sembla la millor manera de gestionar una activitat que necessita estabilitat jurídica.
El Consell Català de Caça hauria de tenir més pes
El Consell Català de Caça és l’òrgan consultiu on estan representades l’Administració, la Federació Catalana de Caça, el sector agrari i altres entitats vinculades al medi natural.
Sobre el paper és un espai de participació.
Però molts caçadors tenen la sensació que l’experiència acumulada pels gestors dels vedats, les societats de caça i els mateixos caçadors acaba tenint poc pes en les decisions finals.
Gestionar la fauna requereix ciència.
Però també requereix escoltar qui coneix el territori, qui hi treballa cada setmana i qui observa de primera mà l’evolució de les poblacions.
Les dues visions no són incompatibles.
Al contrari.
Una bona política cinegètica només pot construir-se combinant el coneixement científic amb l’experiència del territori.
Catalunya necessita una nova Llei de caça
El debat no és si cal protegir més o menys una espècie.
El debat és si Catalunya pot continuar regulant la caça del segle XXI amb una llei estatal preconstitucional de 1970 complementada per una ordre de 1999 i desenes de modificacions posteriors.
El medi natural ha canviat.
Les poblacions de fauna han canviat.
Les exigències europees han canviat.
El paper dels caçadors en el control de danys agrícoles, les espècies invasores, la sanitat animal o la gestió dels ecosistemes també ha evolucionat.
La legislació, en canvi, continua avançant a base de pedaços.
I precisament ara que Catalunya és l’única comunitat autònoma sense una llei de caça pròpia, seria un error que aquesta futura reforma es diluís sota denominacions com “llei de conservació”, “llei de gestió de la fauna” o “llei de control poblacional”. Catalunya necessita una Llei de caça, clara i sense complexos, que reguli íntegrament l’activitat cinegètica.
Una llei que actualitzi definitivament el catàleg d’espècies cinegètiques, estableixi criteris clars de gestió, incorpori els nous coneixements científics i deixi la Resolució anual de vedes per al que hauria d’haver estat sempre: una norma breu destinada exclusivament a fixar els períodes hàbils de cada temporada.
Perquè una Resolució de vedes de més de dotze pàgines, que obliga a consultar ordres de fa vint-i-set anys, decrets posteriors i diverses disposicions complementàries per entendre què es pot caçar, no és sinònim de bona regulació.
És el símptoma que el model normatiu català està esgotat.
I aquesta vegada ja no n’hi ha prou amb un nou pedaç.
Cal una nova Llei de caça de Catalunya.