Opinió

Walt Disney i els coloms

Enric Vélez – Manresa – 05/01/2019

Llegeixo amb no poca sorpresa un article d’avui al diari Regió 7 de Manresa amb noves accions vandàliques dels animalistes contra els remolcs-gàbia per capturar coloms a aquesta ciutat. Segons sembla ser, aquests mètodes de captura ja havien estat aturats durant un any per les queixes del Col·legi d’Advocats i aquests grups de pseudoecologistes. Malgrat que a l’article es cita que ha estat “una reacció normal de la ciutadania contrària a la caça i al sacrifici d’aus”, ni l’esmentat col·legi ni els grups d’animalistes han condemnat els atacs, encara que tampoc han confessat l’autoria.

Comentant tot plegat amb un amic d’aquella localitat m’explica que ell recorda que antigament el capellà, armat amb escopeta de perdigons, cada any feia neteja dels coloms que s’apoderaven del campanar. En altres localitats el sobrenedant de coloms era convenientment encebat a algun camp dels afores on, de manera convinguda i prèvia organització per part de les autoritats locals per tal de garantir la seguretat, es col·locava una línia d’escopetes que, en poques hores, deixaven les bandades reduïdes a uns pocs coloms. Aquests, en no gaires mesos tornarien a criar i a repoblar els edificis buits, els campanars i qualsevol escletxa protegida de qualsevol paret o cornisa. Habitualment les peces abatudes anaven a parar al convent de rigor, als menjadors socials, a les organitzacions que dispensen aliments entre els més pobres o simplement es repartien entre qui les volia per passar a formar part de les provisions domèstiques dels habitants. I no passava res. Ningú no es queixava.

Però després va arribar Walt Disney i alguna cosa va canviar. La màquina de rentar cervells, amb dissenyada traïdoria i nocturnitat, va començar a treballar emetent pel·lícules, en principi pel públic infantil, però alhora amb una dosi impressionant d’informació no tan subliminar encaminada també als adults. Els animals s’humanitzaven i es dotaven de personalitats altament emotives, amb profunda moral crítica sobre aspectes tan impactants com la vida i la mort, l’amor, l’odi, … Aquella arma cinematogràfica va dinamitar les neurones dels espectadors embriagant la realitat dels nens, i també dels pares. Les noies inconscientment ja no somiarien a progressar i ser autosuficients sinó en ser guapes i enamorar un príncep blau. Els pesats elefantets podrien volar i les cries de cérvol tenien nom, parlaven dolçament i només generaven ganes d’abraçar-les. Qualsevol somni podia ser realitat excepte la mateixa realitat. I aquesta passava a ser malvista.

No obstant tot plegat no era pas un cop ideològic, no només una bufetada moral. Era un virus; una llavor que anava creixent i multiplicant-se, fent-se cada cop més patològica i encomanant-se entre els membres d’una societat ideològicament deprimida, enfonsada moralment pel capitalisme i la crisi d’autoestima, un refugi pels mancats de recursos psicològics com ho són les religions pels perduts i desesperats.

L’absurditat està des de llavors servida. Qui no té cap remordiment en ruixar insecticida quan la casa està plena de mosquits o qui està d’acord en enverinar les plagues de rates, per dolentes i per lletges, atacarà amb bogeria diabòlica a qui vulgui matar un colom o una llebre, ni que sigui per menjar.

Què té de dolenta la pobra panerola, temuda i odiada per tothom, que no tingui el desgraciat conill que es troba al punt de mira de l’escopeta?

Com la Bíblia amb la serp d’Adam i Eva o com el conte de Caputxeta i el llop, se’ns inculca que hi ha animals boníssims, adorables, intocables; i altres rebutjables pels quals no hem de sentir cap afecció. Com xais, a la cleda.

Els coloms sovint arrasen collites veïnes, que preguntin si no a la pagesia de la rodalia.

La seva sobrepoblació embruta. I netejar la brutícia generada costa molts, però que molts, diners. Com tots els animals, defequen (una mitjana d’onze quilograms a l’any) i les seves femtes són tan àcides que corrompen qualsevol metall o estructura, malmetent teulades, monuments, …

I, per descomptat, també transmeten malalties. Com a metge us diré algunes: criptococcosi, histoplasmosi, psitacosi, clamidiosi, col·li bacil·losi, salmonel·losi, encefalitis de San Luis, alveolitis al·lèrgica, pneumoencefalitis, tripanosomiasi, … algunes poden ser molt greus.

Hom pot pensar que són malalties rares. Apropeu-vos als tres hospitals de Manresa i pregunteu quantes persones han estat ateses el darrer any per criptococcosi, o per psitacosi, o per alveolitis. Després, reflexioneu. I autoresponeu aquesta pregunta: també vull ser un xaiet jo?


Deixa un comentari

Genèric CinegeticatPublicitat