Protegim als ocells

Reproducció d’un document històric.

Protegim als ocells.

Aixi còm una ciutat sense habitants és trista i desolada per bells palaus que la formin, així són tristos els arbres, jardins i boscos mancats de ocells, llurs pobladors. Vernedes sense moxons són còm jardins sense flors, i les fredes diades d’hivern sense oranetes, falsies i roquerols per l’aire una nit sense estrelles.

Per aquest sòl embelliment dels arbres, jardins, boscos i espai hauriem de tenir gran amor als ocells, i perquè amb els seus armònics cants alegren la natura. Mes, cal estimar-los encara amb amor, no artístic, sinó concupiscent.

A més de la bellesa, és gran utilitat lo que n’esdevé a la pagesia i salut pública.

Avui ja ninguna persona mitjanament educada ignora que els ocells, alguns, viuen solament de insectes o cuques que són la destrucció de les plantes i el turment de les persones i demés animals; altres se alimenten de lo mateix i de grans i llavoretes. Aquests, no obstant, generalment, no menjen llavors mentres troben cuques, lo que fa que en utilitat puguen equipararse als primers, i àdhuc preferfr-se; puig la major part dels insectívors emigren a l’hivern, en qual temps els que romanen menjen els insectes no aletargats i les larves o nius de tots.

Sembla que aquest coneixement hauria de sobrar per a que ningú se atrevís a molestar sisquera a’ls ocells i encara, que tothom amb gran amor procués la seva propagació. Mes, lluny d’axó, se veuen, al seu temps, currues de bailets que van a afollar nius i pocs dies pot passar-se sense veure pels carrers de la ciutat algun xaval jugant, per no dir martiritzant, amb algun d’aquests ocellets, encara que sigui una cueta, xinxarrella o altre qualsevol dels que en mans d’un infant no poden servir-li per a altra cosa que per a fomentar els seus instins de fer mal, i veure’l morir entre ses manetes. Divertir-se en actes de crudeltat.

També les persones grans pel miserable cèntim cacen moxons que els haurien reportat un mil per ú en els sembrats, si els que han morts, haguessen continuat menjant cuques que han devorat les seves hortalices i conreus. ¡Fa llàstima veure’ls mercats!

No solament gaigs, merles, grives i pigots s’hi veuen, sinó encara, a l’hivern, principalment, en dies de nevades, grans penjois de menuts ocells enfilats pel bec, còm una enjuncada de peixos.

¿Es que no hi ha lleis per a corretgir tals abusos?

Hi ha la multa de 50 pessetes la primera vegada, 100 la segona i 200 la tercera que es troba a algú cometent-los, sent responsables els pares quan són menors els infractors.

Per ser considerats insectívors en tot temps de l’any, és absolutament prohibida la caça d’aquests ocells: xurigué, moxeta, aligot, mussol o xot-petit, siboc, enganya-pastors, falcía, rocarol, oraneta, oriol, puput o gall-fabé, reietó o gargolet, raspinell, pica-soques, pela-roques, puja-soques, mallarenga, xinxarrella, piula, titella o cotoliu, pastorella o cuareta, buscarla, ull-de-bou, rei-petit, reiet, rossinyol, pit-roig, blauet, cua-roig, bit-xac, caga-manecs, cul-blanc, cua-blanc, cucut, pigot i altres.

Poden caçarse en el temps permès per la llei, el cruixidell, verderol, pardal, passarell, pinçà, pinçà-mec, cadarnera, verdum, gafarró, llué, pardal-torredà, pica-pinyes, alosa, cugullada, pitruliu, terrerol, cap-si-grany, gatx, cornella, merla, griva, tord, estornell, tórtola, perdiu, tudó, gotlla, etc.

Altres poden caçarse en tot temps de l’any i afollarse els seus nius, i fins estableix la llei que es concedeixin premis als qui ho fan degut als danys que causen. Són els principals, en aquesta comarca, l’esparver i la garça.

Si és, relativament, despoblat aquest país de tota classe d’ocells, no podem aixís dir-ho d’aquest, un dels més dolents per a l’agricultura: ja directament per lo que menja dels camps, ja pel mal que fa destruint els moxonets, principalment, en llurs niades; lo qual proba tant la deixadesa còm l’avara pobresa de nostres pagesos: Si veuen un ocell, del qual puguen trauren un ral, deixen el tros, van per l’escopeta i encara fan camí llarg, moltes vegades, per a matar-lo; mes, si, anant de cacera, troben una garça, per més que els vingui a tret, no li tiren: La garça no es estimada per a res i el tret val deu centims.

¡Avaros, més que avaros! (Es medi práctic i económic per a matar garces tirar en un camp grans de blat de moro amb un filet cusit a cada un i un tronquet lligat a l’extrem).

La llei, doncs, prou hi és i ben donada. Lo que cal es que les autoritats locals les facen complir i els gendarmes, a qui és encarregada la vigilància, no facin els ulls grossos. Els nostres passats tenien un sentit pràctic digne de tota lloa, an els ocells que ells judicaven de major utilitat, còm l’oraneta, falcia i rocarol, els havien circumdat de certa auriola d’apreci que feia que ningú s’atrevís a molestar-los, i sobre els altres havien inspirat fàstic a les seves carns. Les mares ensenyaven als nins que era pecat, i gros, matar una oraneta, car la Mare de Deu i el bon Jesús se’n ofenien molt, puig els havia guiats en llur penós viatge de Betlem a Nazaret. Les cases tenien a deshonra i mal fet si un any en el sostre no els penjava un niu d’aquets ocells; i amb força raó, ja que si un fill, mai per mai, era captiu a Moreria, per ells ne rebrien nova. I, ben de jorn, al apuntar lo día serveixen d’armoniós despertador avisant a tothom que es hora de deixondar-se i reprenent als peresosos amb aquella popular traducció del seu cant: «Tit, tit, tit,—jo ja só anat fins a Vic—i tu encara t’ estàs al llit—tit, tit, tit.» En moltes pagesies es la única senyal que tenen a l’istiu per a llevar-se.

Avui són moltes i moltes les cases que esquiven aquests ocells, no permetent que els hi facen niu, en lloc de clavar-los una post a la biga o be un clau a la finestra, còm feien els nostres passats. Es la causa d’aquest mal la dona neta. ¡Deu ens lliuri de les dones qui es diuen netes! No és que sien tals: és que són gandules i sempre criden contra tot lo que embruta, encara que sia útil, per a que elles no tinguin que molestar-se a netejar.

Ademés els nostres passats sabien dictar lleis i imposar grans càstics als caçadors quan ells coneixien que era un mal públic la destrucció dels ocells. ¡Que no haurien fet si haguessen tingut els coneixements que avui se tenen sobre la vida i mals que causen els insectes, dels quals són exterminador els ocells!

Per en J. Serra y Vilarò.

Publicà el mateix article en El Pirineu Català de Ripoll el 10 de Juliol de 1915

---